OPINIÓ

Sobiranismes

Quan es pensa que el sobiranisme pot tenir recorregut més enllà de Catalunya es mira de treure rèdit, sobretot electoral, a una manera d’entendre la política que ha capgirat no només el panorama català sinó que ha transformat també la manera en què Espanya es concep a si mateixa. Qualsevol sobiranisme és legítim, però un projecte sobiranista només pot consistir a posar en primer pla el dret a decidir de l’electorat d’un territori: preguntar-li si vol una altra manera d’encaixar a l’estat espanyol. En primer lloc, doncs, hi haurà unes eleccions ordinàries a les quals es presentaran un plegat de partits que compartiran un objectiu: assolir la sobirania. Si hi hagués una majoria social clarament a favor, llavors s’hauria de fer alguna cosa per mirar de complir el desig de l’electorat. D’això se’n parla amb la boca més o menys petita, fins que arriben les eleccions i s’intenta esgarrapar algun vot en aquest sentit, per bé que al final no hi ha cap moviment rellevant que provi de donar-li solidesa a aquesta idea transformadora. Tenint en compte el pa que es dona a l’estat espanyol, però, tota forma de sobiranisme és il·legal, i ens adonem ara de quina forma pot arribar a ser reprimida. El sobiranisme és, ‘de facto’, il·legal, perquè implica desmuntar l’invent de l’Espanya del 78 tal com està pensada.

Això ho acabarem de constatar quan es faci pública la sentència contra els polítics i activistes catalans, que servirà com a cap a la picota, com a avís per a polítics intrèpids i centrífugs. M’atreveixo a dir que és la monarquia la que, des de les bambolines, més pressió farà perquè qualsevol forma d’aspiració sobirana sigui cruelment reprimida, per molt que pugui arribar a trobar complicitats o pugui forçar un pacte, ara impossible, amb un partit estatista per celebrar un referèndum. La monarquia és un estat dins l’estat que s’oposarà sempre, a través dels vincles que té amb l’empresa, l’exèrcit i la judicatura, a qüestionar el dibuix territorial durant els propers cinquanta anys. La monarquia té com a finalitat principal això: servir la unitat del territori per sobre del principi democràtic; ja sabem que els monarques no se voten, però regnen. Mentre hi hagi monarquia no hi haurà cap referèndum d’autodeterminació. Per no parlar d’unes reformes legals que penalitzin qualsevol mena de maniobra unilateral d’una manera que ens estalviï en el futur aquest ‘dret penal creatiu’ que s’ha hagut de forjar ara per reprimir el sobiranisme català, potser a través d’un nou tipus penal per a sedicions ‘impròpies’ o rebel·lions ‘normatives’ o qualsevol altra martingala.

El sobiranisme, doncs, té mala peça al teler. El que es pot imitar del model català, que tampoc podríem dir que sigui d’èxit, és l’articulació del projecte a través d’associacions i plataformes ciutadanes, tot per crear un corrent de fons que vagi capgirant l’opinió pública i empenyi els partits a tenir posicions ben definides sobre un assumpte que hauria de poder qüestionar-se sense que impliqui cap daltabaix.

Més continguts de