OPINIÓ

Unboxing Franco

L’atracció per tot aquell seguit d’exhibicions frívoles que anomenem ‘postureig’ no és precisament una dèria nova. Potser tot això ve del dandisme del XIX, amb l’obsessió per la vida estètica. El dandisme, que no ha acabat de morir mai, és una actitud vital marcada per l’afany de viure estèticament; el dandi és l’home dedicat al culte a la bellesa i als plaers mundanals, que es consagra a cada detall del propi físic i del vestit com si fos una obra d’art digna de ser admirada. El dandi va ser el primer ‘posturejador’, si en podem dir així; va arribar en un moment en què semblava que tot havia de ser funcional, útil i sense màgia, aquell període històric en què l’assentava l’esperit burgès i el capitalisme brut del carbó i de la màquina. El dandi reivindicava la vida inútil, l’oci brillant en un món de productivitat fanàtica i gris, l’estètica i la bellesa quan tot s’anava transformant en una peça més per a fer girar la gran roda del diner. El capitalisme, però, va saber fer-se estètic –la mercaderia es va fer decorativa–, i el burgès va fer-se bohemi, almenys quan sortia de l’oficina. L’últim invent en aquesta línia és el ‘hipster’: el burgès bohemi, el bobo, que en diuen a París, el modernet que està al dia de tots els plaers i tots els ocis, amb un peu capitalista, integrat, saberut amb arrogància, i l’altre apocalíptic, antisistema, militant de saló de totes les lluites transformadores.

El ‘postureig’ també és polític; el continu exhibicionisme de consignes, actituds i manifestos, que quan arriba el moment no s’acaben traduint en res. L’escenificació estètica de la política. Hi ha hagut un ‘postureig’ ideològic molt marcat dins l’esquerra catalanista, per exemple, que ara arribaria el moment de fer efectiu. Els que s’omplien la boca d’independentisme, votació, democràcia, república, drets socials, feminisme, igualtat, etc., ara tindrien l’oportunitat de fer-ho tot efectiu, però estem veient que els seus discursos eren només ‘postureig’, estètica i floritura, en la línia dels quadres de coloraines de les seves camises, les seves barbes estudiades, les muntures de les seves ulleres de colors, etc. Així, el ‘postureig’ contra la dreta del PSOE, que els seus militants han castigat, tornant la corona al senyor Sánchez. Un dandi sense suc ni bruc.

El ‘postureig’ neix per ser simplement això, un posat, una actitud, no un programa del canvi ni un esforç, ni molt menys un sacrifici o un risc. Igual que hi ha gent que presumeix de ser escriptor i no escriu res (perquè escriure és dur, i esgota) hi ha tota una classe política que ha viscut del posat, tant a l’esquerra com a la dreta. Podríem dir que Podemos és postureig d’esquerres i Ciudadanos ho és de dretes; no ens equivocaríem massa. En diuen ‘regeneració’. Bah.

El ‘postureig’ de dretes es basa a presumir de demòcrata o liberal mentre s’exerceix l’autoritat i el control d’una forma desaforada; el ‘postureig’ d’esquerres es basa a omplir-se la boca de grans paraules utòpiques, com més idealitzades millor, perquè a l’hora de fer-ho real tot sigui massa complicat i decebedor i per tant no valgui la pena. El ‘postureig’ és un conservadorisme roí, que abraça ambdós espectres de la política. És la hipocresia vestida de bones intencions, la mala consciència disfressada de puresa moral i generositat fàcil. L’estar per casa amb botes d’alpinista. La democràcia escanyada per la llei i el poder dels de sempre. La foto d’Instagram com a emblema d’una vida que tan sols és miratge, purpurina i pancarta. Però no els podem fer cap retret; s’havia de ser molt ingenu per no veure que tot plegat era una mascarada. A l’hora de la veritat, quan cauen les disfresses, es veu que tothom porta a dins un petit franquista. I El Valle de los Caídos és un estat civil.

Més continguts de