OPINIÓ

Zoom

Va arribar el virus i ens va abocar, encara més, a les pantalles. La interacció física que les mesures sanitàries ens porten a reduir fins al mínim no ha fet disminuir la necessitat de contacte humà, que no li ha quedat més remei que fer-se virtual a través de tota mena de plataformes que abans ja existien, però que ara s’han convertit en negocis més profitosos que mai. Reunions a través de Zoom –o Meet, o Skype, o Hangouts, etc.– amb mestres dels nostres fills, o amb companys de feina, clients, advocats o psicòlegs, membres d’un jurat o caps, o amics amb qui ja no podíem sortir a fer una cervesa i així ens retrobàvem per a parlar de la vida i del món en temps de contagi. Ara ja portem molts mesos amb aquesta dinàmica, i el setembre la fa reprendre després de la treva de l’agost i de la seva sociabilitat retrobada potser amb excessiva alegria.

Qualsevol que hagi hagut de fer una classe de dues hores a través d’una plataforma virtual ja deu saber que no és precisament fàcil: les connexions fallen, els assistents tenen el micròfon obert  i aboquen a l’entorn tota mena de sorolls (gossos, cridadissa domèstica, motors de cotxes…), i tot s’allarga més del compte, perquè per una o d’altra raó tot es fa més enrevessat i poc fluid i fatalment superficial. 

A l’assaig The shallows, Nicholas Carr reflexionava sobre la manera en què Internet i els seus entorns lluminosos i llaminers afavoreixen la distracció i la no retentiva dels continguts que s’hi ens ofereixen. És inevitable constatar que possiblement també tot el contingut didàctic que ens arriba a través d’una 'classe virtual' també tingui poc agafador dins la ment dels assistents. 

El cervell s’esgota molt ràpid davant tots els estímuls que la pantalla ofereix, a més de la divisió d’atenció que suposa veure al mateix temps dotzenes i dotzenes (poden ser centenars) de cares d’assistents; en una aula, a la vida real, mirem d’una altra manera. A més de tot això, hi ha els problemes habituals d’autoestima: a través d’una pantalla sembla que tothom ha de ser guapo i elegant, i tenir darrere una casa àmplia, lluminosa i ben decorada. Si les xarxes socials ja forcen un comparatisme malaltís, les trobades virtuals des de l’entorn domèstic no fan més que aprofundir els forats on l’amor propi massa sovint s’escola. A banda d’això, he tingut alumnes que feien bicicleta estàtica durant de la classe, o que aprofitaven per berenar, fumar o simplement desconnecten la càmera i se’n van a posar una rentadora.

És veritat que la pandèmia ens haurà fet introduir canvis que d’altra manera no hauríem sigut capaços d’entomar. Per exemple, potser veurem que la disminució del nombre d’alumnes per aula i professor (demanda llargament exigida al sector) és un requisit bàsic per a la qualitat de l’ensenyament, i vull suposar que l’arribada de la vacuna –o normalitat a l’antiga– no implicarà tornar a les massificacions. Sigui com sigui, confiar que amb tecnologia s’arregla tot és com pensar-se que escrius millor perquè a casa hi tens una màquina d’escriure. 

El + vist

El + comentat