OPINIÓ
Opinió 15/03/2019

L’argument

Melcior Comes
3 min

En temps de campanya electoral totes les posicions polítiques agafen un aire esquerp i de màxims, de proclames aferrissades que sembla que pretenguin anorrear qualsevol rival o matís. Entre campanyes, ens podem fins i tot oblidar de la classe política durant setmanes, però ara que tornen a buscar el nostre vot no saben més que fer-se presents sense descans, importunar-nos amb els seus somnis hiperbòlics, les seves ambicions més o menys mesquines i el seu afany de protagonisme. Qualsevol que hagi seguit les passades campanyes electorals se’n pot recordar: però el problema és que no recordam res… De què anava la passada campanya electoral? Qui es recorda del que prometien abans i ara?

Les últimes eleccions generals varen ser l’any 2016, i varen ser conseqüència d’una aparent fi del bipartidisme, d’aquelles eleccions de només un any abans, quan varen irrompre amb força dues noves forces polítiques a l’Estat: Podem i Ciutadans. La impossibilitat de formar govern després de les eleccions de 2015, quan Sánchez no va voler abstenir-se de fer president Rajoy –cosa que va causar la defenestració de Sánchez del PSOE– i varen forçar les noves eleccions, a les quals es donava prioritat absoluta a formar govern després de tants mesos de negociacions fallides. De tot això, sembla que no se’n recorda gaire gent, però és la clau per entendre on som ara i perquè Sánchez –que va tornar al PSOE gràcies a les seves bases i ha arribat finalment al poder després de fer fora Rajoy amb una moció de censura inopinada– es veu amb l’obligació de convocar-nos al vot, també contra les cordes sense un pressupost i amb un govern en minoria. Sánchez ens ha portat cap a les urnes perquè sap que a un any vista les coses li poden anar pitjor que a l’abril.

Sánchez gaudeix ara d’una imatge més plausible; el PP anava podrint-se a poc a poc entre la corrupció omnipresent i la mala gestió dels afers catalans. L’economia millora, perquè ja no podia empitjorar més. El tema català l’adormen a cops de porra, esperant que l’independentisme renunciï i retorni al redol del catalanisme amb ‘sentit d’Estat’, del qual en puguin sortir pactes, alguns calers i qui sap si indults –versemblants només des del progressisme que necessiti Catalunya, i ni així– per als polítics ara empresonats. I mentrestant, el judici, amb tota la seva manipulació d’escarni als fets i a la llei.

Si el bipartidisme rebentava l’any 2015 i ho feia tot més complicat, ara, l’any 2019, se sumen més peces al trencaclosques espanyol: sobretot una dreta més desinhibida, tot un feixisme sense manies despert pels pitjors fantasmes del conservadorisme carpetovetònic, que els ha animat sense saber què feia i que ara li poden costar les seves cadiretes, i un independentisme català que busca encara oportunitats –pura retòrica electoral– per pactar un referèndum, encara que soni inversemblant i tot faci més olor de calabós que de vertadera democràcia.

L’argument electoral espanyol, doncs, s’assembla al d’una novel·la postmoderna: personatges extremats, trames estripades, humor negre, finals alternatius i incoherència. Es tracta de saber si hi ha encara polítics amb capacitat de maniobra; si, més enllà de trinxeres i propostes de màxims, hi ha una certa capacitat de cedir i de trobar un espai on ningú prengui massa mal i de veritat es facin coses en interès de la ciutadania. La vertadera política fa estona que va desaparèixer del panorama espanyol; la vàrem substituir per una forma de lluita lliure, de vale-tudo retòric, que només busca anorrear l’altre i quedar victoriós en el centre del ring. L’argument, doncs, passa per la tònica dominant al país: els polítics no saben fer la seva feina i deriven la responsabilitat de decidir qui té més força en els ciutadans, com ho han fet abans amb els jutges.

stats