EscriptorArran d’un monòleg de l’escriptor Eduard Márquez s’ha parlat molt, aquestes últimes setmanes, del fenomen del bloqueig literari. Márquez ha explorat aquest tema en un text teatral que està aixecant més rebombori dins el món de la cultura que, segurament, si hagués publicat la novel·la que l’ha portat fins a l’atzucac. Dubto que, si hagués publicat el llibre, hagués estat capaç de convocar tanta gent per escoltar-lo, o que el periodisme cultural del país n'hagués fet tant d’esment. Qualsevol forma de confessió dolorosa atrau l’atenció: hi ha més gent disposada a tenir empatia amb qui confessa els seus problemes o debilitats que no amb qui va pel món amb les medalles ben polides al pit, esperant l’aplaudiment o –més probablement– la rancúnia dels envejosos.
Fet i fet, Márquez és un escriptor excel·lent, i amb una obra inimitable: és més fàcil fer-se seus els seus fracassos (parcials) que no apropiar-se d’una literatura que potser no permet gaire tripijocs. És quan un autor es mostra humà, massa humà, que interessa: una obra extraordinària desarma i espanta, sobretot perquè no la podem sentir com a pròpia. Tothom es pot bloquejar; no tothom pot escriure La decisió de Brandes.
Sé de què parlo quan parlo de bloqueig. Com qualsevol escriptor que vulgui fer bona feina, arriba un dia en què les coses no rutllen. S’han esgotat no les idees, sinó la voluntat de treballar-les, el perquè íntim, una motivació final que et doni volada i sentit. Qualsevol treball creatiu pot caure en l’estancament. Escriure no és fer jersei, no es pot reduir a una pura mecànica cega i repetida. Calen idees, paraules, dominar formes i tenir perseverança i voluntat d’encert. Dins l’àmbit anglosaxó, tot això ho saben tant que ja han desenvolupat un gènere literari especial: l’autoajuda per a escriptors. Hi ha tota una literatura sobre com fer sortir la literatura del marasme.
L’escriptor que se sol bloquejar és el perfeccionista compulsiu: l’autor que no només creu en la feina ben feta, sinó en la feina extraordinària, fins a nivells inassolibles. S’apropa al fet literari, tot sovint, amb la grandiositat amb què ho feien Faulkner o Mann, o qualsevol autor de totxos literaris plens d’ambició, punts de vista i arcs temporals majestàtics. Aquesta mena d’autors s’asseuen no a enfilar frases amb trapelleria, sinó a ‘bastir obres mestres’, a canviar per sempre més el panorama de la literatura del seu país. Tenen una visió tan sagrada i sacerdotal del fenomen literari, que queden garratibats davant del simple fet ingenu de posar-se a escriure des d’una certa humilitat juganera, que confonen amb la manca d’ambició i, per tant, amb l’escassa volada literària del que se’n pugui desprendre. Autors que creuen en l’èxit i en el fracàs com a categories totals i inexorables, és a dir, que senten que hi ha un 50% de possibilitats de no sortir-se’n, doncs, i que escriure és fer ‘una obra mestra’ o bé fer una pallassada imperdonable i humiliant.
Amb una mentalitat així: qui no s’acaba bloquejant, oi? Jo he pensat la meva feina en aquests termes durant molt de temps. Ara ja no. I anar fent.
