OPINIÓ

Una bona repassada

Dies d’expectativa i d’una rara i cruel esperança. A l’hora que arriben a tothom unes imatges dels polítics catalans en la seva quotidianitat empresonada –Junqueras fent classes, Forn escrivint les seves memòries i passejant al sol, etc.–, Espanya es posa les vestidures d’un nou executiu, del qual n’hi ha que s’atreveixen a esperar ‘gestos de distensió’, que puguin passar, com a mínim, per un acostament d’aquests presos a Catalunya.

Ja ni parlem d’alliberar-los, i molt menys d’indultar-los –cosa només possible després de sentència ferma, que pot trigar un any a sortir–, parlem simplement de fer la seva espera més digna, tant per a ells com per als seus fills, esposes i familiars. La resignació ja té aquests tints macabres. Què podem esperar? Que hi hagi poca esperança per part del catalanisme és ben normal, però els polítics en actiu no poden resignar-se a això, per molt que sigui el més plausible. Espanya té un tarannà democràtic de segon ordre, que ni el progressisme més aparentment modernet –aquesta mescla d’eminències astronàutiques i presentadors de Tele5 addictes a parlar de ‘tetes’, que escriuen literatura d’aeroport– es pot atrevir a qüestionar, en part perquè ni el posa en dubte.

Caldria fer moltes coses: una reforma territorial i laboral, un corredor mediterrani de veritat, un pla per evitar la fuga de talent jove a l’estranger, deixar de perseguir la llibertat d’expressió, retornar la llibertat informativa als mitjans públics, replantejar-se el model econòmic, etc. Però el votant de Ciudadanos –un fanatisme de la roïnesa– està encantat ara amb aquest govern de Pedro Sánchez; des del catalanisme això només pot ser vist com un mal senyal. Espanya necessita una bona repassada, que ha d’incloure la possibilitat d’encarar la negociació amb el sobiranisme català d’una manera franca i sense tripijocs. Si el progressisme fa el mateix que el conservadorisme –sota l’atenta mirada del neofalangisme a l’espera del seu torn–, quina serà la diferència? La possibilitat de parlar-ne ja és alguna cosa, encara que no s’arribi –no és ni remotament versemblant– a un acord.

L’independentisme està ara mateix pres per una freda i agra incertesa, una irresolució còmica si es compara amb la intrepidesa i la temeritat que es lluïa fa només set o vuit mesos. S’ha passat de voler-se menjar el món a demanar respecte per unes creus grogues a la platja. De sentir-se capaç de fer una República, elevada unilateralment contra un estat armat i monàrquic, a tenir problemes per passejar-se amb un llaç groc a la solapa. De l’exigència de la revolució democràtica a un quietisme de santedat i perdó; fins i tot sento a parlar d’una política de la bondat. El fatalisme d’ara mateix no va preveure res de bo; en política només funcionen les il·lusions més o menys possibles, però sempre enlluernadores.

Qui no tingui un projecte engrescador, un pla realista per aconseguir uns objectius que ens facin imaginar un pas endavant en el benestar col·lectiu, que es dediqui a vendre xarop o assegurances mortuòries. La política o bé es basa en l’optimisme –perquè és possible arreglar els problemes comuns– o bé és tan sols l’escenificació d’una lluita d’egòlatres per ocupar cadires i portades de diari. Això és el que Espanya ens deixa entreveure ara mateix.

Aquella suposada fi del bipartidisme que fa cinc anys va apuntar en l’horitzó espanyol, va ser un miratge, potser esperançador, perquè significava l’arribada d’una nova esquerra no venuda, i d’una dreta que hauria pogut assemblar-se a la liberal i europeista. Hauria pogut ser, sumada a la força del catalanisme, una oportunitat per refer l’Espanya del 78 i per avançar en un reconeixement del dret dels catalans a decidir. Una de tantes portes que es tanquen per no obrir-se mai més.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat