OPINIÓ

El cor i l’espasa

L’anàlisi política passa des de fa estona més per endevinar què passarà que no per descriure acuradament el que cada dia ens dibuixen els diaris. Tota la incertesa passa per Catalunya; saber si hi haurà o no plebiscit dia 1 d’octubre, com té planificat el Govern català contra els desitjos del Govern espanyol. Ara mateix és una partida d’escacs: a cada moviment d’un Govern n’hi succeeix un altre de l’opositor, almenys si fem cas de les jugades visibles i manifestes. Les estratègies secretes també hi deuen ser, i les pressions ocultes, i tocs de telèfon i les amenaces més o menys evidents. En els escacs, de l’estat material dels bàndols se’n dedueix clarament l’èxit d’un dels contendents; si un dels dos té un cavall de més, per exemple, és molt probable que sigui qui guanyi la partida, llevat que la posició sigui de derrota irreversible. No hem d’enganyar-nos, doncs; l’estat espanyol té l’avantatge material; té l’exèrcit, la fiscalia, la policia nacional –i el Govern i les cambres legislatives que en depenen–, i la impunitat vergonyant de la guerra bruta; l’altre contrincant té bona part de la societat catalana a favor, i les institucions emanades del vot, com el Parlament i el Govern, i l’opinió pública liberal internacional, que no veu sensata cap prohibició ni repressió d’un simple acte democràtic. El ‘New York Times’ ha estat clar, i de sentit comú –això no ha estat cap sorpresa–: Espanya hauria de pactar el plebiscit i fer campanya pel ‘No’; no li convé perdre Catalunya.

Personalment, he escrit un ‘mail’ a la presidència del Govern espanyol demanant què pensa fer; els he aconsellat que deixin estar la coerció; llavors la pèrdua de Catalunya seria certament inapel·lable. Però encara espero resposta. Crec que arribarà en menys d’una setmana. Què diran és ben predicible: em recordaran que la llei està per ser respectada, i que tota votació sobiranista no acordada és il·legal, fora de tota competència del govern autonòmic. Mentrestant, però, el Govern català busca proveïdors d’urnes, per molt que hagin estat empaitats per la Guàrdia Civil per no concórrer al concurs públic. Ja és més fàcil comprar cocaïna, armes o explosius que comprar urnes electorals. Celebrem 40 anys de democràcia empaitant demòcrates.

Com acabarà tot això, no ho sabem; el que sí veiem és que ara mateix té tocs de comèdia negra. El problema de les urnes és només parcial o temporal; qualsevol pot comprar-ne per Internet a la Xina i t’arriben a casa al cap d’un parell de setmanes, encara que en demanis 8.000. El que no pot comprar-se és la viabilitat d’una idea política, quan ara mateix tota alternativa a les coses és tan quimèrica com l’independentisme unilateral, en el qual no creuen ni els mateixos muntadors del plebiscit a la brava. Des del Govern català saben que l’única cosa que poden fer és portar el conflicte a un punt en què la negociació sigui l’única sortida sensata per a ambdues parts.

Un brillant estrateg polític preveu el conflicte ben aviat: suspensió de l’autonomia, eleccions anticipades, detencions i manifestacions populars. La plaça Catalunya pot ser la nova plaça Maidan, allà on a Kíev els ucraïnesos porten dècades reunint-se per fer pressió per lluitar pacíficament tant per la seva independència com per la seva inclusió a la Unió Europea. Són escenaris incòmodes, plens de tensió, incertesa i possibles pèrdues econòmiques, tant a les borses com en l’arribada de turistes. Però anem irreversiblement cap aquí. Fa un parell de mesos, un tailandès que assegurava ser mèdium es va apunyalar al cor per demostrar que era immortal. No cal dir que va morir tot d’una. Espanya està tan entestada a demostrar que és indissoluble que li passarà el mateix. L’espasa es dirigeix al seu propi cor, amb l’excusa que es tracta de Catalunya.

Més continguts de

El + vist

El + comentat