OPINIÓ

L’embassament

L’última dèria justiciera passa per provar d’enderrocar les estàtues que d’alguna manera remetin al nostre passat colonial, tot en la línia de les protestes de moda, l’antiracisme esperonat pels horribles assassinats d’uns quants homes negres als EUA a mans de la seva policia. S’han vist aquestes protestes i s’han mimetitzat arreu del món, més contra la violència policial nord-americana que contra la pròpia. A les manifestacions del nostre país hi ha el lema ‘ Black lives matters’ –sorgit ja en temps d’Obama–, però no el nom de les víctimes de raça negra que també han mort –o han rebut insults, o pallisses– a mans de la nostra policia. No hi ha res com ser una víctima nord-americana per 'triomfar' arreu del món; si ets un marroquí o nigerià a la frontera espanyola no tindràs l’aura que acompanya les pel·lícules, ni tan sols hi haurà mai un procés judicial, com no l’hem d’esperar després dels quinze morts a El Tarajal. Sabem més dels agressors nord-americans que dels que estan a la nostra policia.

Les vides negres importen més si es perden als EUA que a França, per exemple. Sovint sembla, a Europa en general, que només els EUA cometen malvestats. Així, es parla més del passat esclavista dels EUA que d’Auschwitz, i que des d’un país que ha tingut una de les dictadures feixistes més llargues de la història, i amb milers de morts encara desapareguts i amb nul·la voluntat de fer justícia, es parli més de les xacres de la societat nord-americana que de jutjar torturadors franquistes o trobar per fi el forat on hi ha els ossos de Lorca, fa plorar de la nàusea. És tan lamentable que fa por. Sabem més del cas Watergate que del segrest de Segundo Marey.

Aquesta setmana també hem confirmat, una vegada més, que Felipe González, tot un expresident del govern espanyol, era l’home que donava les ordres a l’escamot d’assassins conegut com a GAL. Ens ho ha hagut de dir la CIA, encara que fins i tot els historiadors anglesos –Michael Burleigh– ja ho feien constar en els seus estudis sobre terrorisme. Es veu que els vint-i-set morts a mans del GAL són menys espectacularment vinculants que no les víctimes de la violència policial nord-americana. És possible que la joventut progressista d’Espanya sàpiga més sobre George Floyd que sobre qui eren Lasa i Zabala. Perquè, fet i fet, és com si s’acabés de descobrir que darrere les morts dels ciutadans negres nord-americans hi hagués una conxorxa policial, darrere la qual hi hagués l’inquilí de la Casa Blanca. Això bastaria per fer tremolar aquell país fins als fonaments: el Watergate 'només' va consistir a espiar el rival polític, cosa que aquí fins i tot feia Jaume Matas (cas Bitel).

Així que anirem a fer caure estàtues de no sé qui i alhora deixarem al seu lloc les plaques, carrers i avingudes a nom del vell Borbó, corrupte més que notori, aprofitat del franquisme i ara mateix preventivament pròfug de la justícia espanyola. "L’embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques", com definia Espanya Josep Pla, continua ple fins al relleix.

El + vist

El + comentat