OPINIÓ

L’espant

La fugida de l’excap d’estat cap a un país incert per escapolir-se de la justícia posa encara més brutor sobre les institucions espanyoles. Ja ho vam dir fa unes setmanes en aquesta mateixa columna: que el rei sigui el campió en corrupció en un entramat de poders que no és mitjanament polit ni exemplar a cap nivell posa tot el sistema en solfa, introdueix una anomalia que justifica qualsevol tipus d’apropiació indeguda, suborn o evasió fiscal.

Mentre el raper de sa Pobla Valtònyc es veu amb l’obligació de continuar vivint a Bèlgica per no acabar aquí a la presó –i tot per haver cantat el mateix que ara diuen els fiscals o la premsa més o menys adepte a la monarquia–, Joan Carles I se’n va a un altre país, pròfug però amb milers de milions d’euros amagats a paradisos fiscals, o en mans d’amics o de sol·lícits homes de palla. El més trist, grotesc i preocupant, però, és la reacció política progressista (la conservadora era de manual). O bé, estant al govern de Madrid, admeten que han ajudat a gestionar aquesta martingala, o bé, des de fora, els ‘republicans de tota la vida’ es veuen amb la tessitura de confessar que ara no són ‘juancarlistes’ sinó ‘monàrquics’, i que no és l’hora de fer un pensament sobre la forma que ha de tenir la clau de volta de l’Estat.

Que el progressisme no és res més que una forma de conservadorisme més covard encara que el conservadorisme més o menys feixista –a Espanya aquest és una forma de reformisme invers–, que recorre l’ànima política espanyola des de fa segles, és una cosa que se sap des de la Transició. Llavors, el progressisme era la falange i el conservadorisme els vells requetès. Estem en el mateix, però amb Twitter, és a dir, amb una comèdia més absurda i impotent.

Per què costa tant, però, fer una altra Transició? Per què no obrir el meló constitucional, aprofitant també la crisi del covid, per replantejar-se la forma de vida en comú que Espanya pot sostenir? La crisi econòmica imminent, o ja en marxa, certament pot no ajudar, però tampoc a final dels anys 70 del segle passat no es nedava en l’abundor, i un nou optimisme republicà podria ser l’embranzida que fes d’Espanya una altra mena de país, que pogués enlairar-se més en l’àmbit de la UE. Per què tenen tanta por, sobretot ara que els progressistes són al govern de l’Estat? Una Transició podia millorar el tema català, reformar el finançament de tots, orquestrar més sàviament la divisió de poders, tornar a la població el dret a decidir què volen –o no– per al segle XXI.

La por només és una, em temo: obrir una caixa de Pandora que l’esquerra no sap si podria dominar, mentre que la dreta podria aprofitar-ho per reforçar-se, i els altres nacionalistes, els catalans sobretot, per estirar la seva corda. Es tem la tempesta política que això podria produir, la incertesa i els greuges, es té por de no saber comandar la nau enmig de la imprevisibilitat. En el fons, és el de sempre: política fàcil, gestió de danys, fer la viu viu i qui dies passa anys empeny… Felip VI sap que Espanya està unida per un espant al qual tots contribueixen.