OPINIÓ

Els favors i els favorits

La imatge de la vicepresidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría en posat alliçonador davant d’un plegat de directors de diari i d’articulistes polítics ‘de renom i solera’ ha corregut massivament per les xarxes socials. La fotografia pot ser banal, i limitada en la seva significació si ens cenyim a un instant concret i accidental; llavors seria més metafòrica que realista, però ha posat en relleu el que per molta gent no és gaire sabut. Hi ha una relació directa, subordinada i servil entre el poder polític i el mediàtic a l’estat espanyol.

Els periodistes estan fascinats pel poder. Ja sabem que les modernes democràcies de masses no són possibles sense els mitjans de comunicació, però aquí estem parlant d’una altra cosa. Dins el món de la política, es coneixen tots els periodistes, i hi conviuen articuladament –molt més a prop que en el món del futbol–; es tracta de tot un Sistema fet de fidelitats i filtracions interessades, xerrameques i maledicències, a més de promocions ‘de llit’ i d’altres formes de subvenció indirecta. Quan, per exemple, a la roda de premsa del consell de ministres el periodista es dirigeix solemnement al portaveu del govern, no està fent més que comèdia, escenifica un posat distant i professional, encara que són amics de passadissos, sobretaules i rialles. És el que mostra ‘House of Cards’, però de veres. 

Perquè el que no s’explica mai és la gran quantitat de dinars i sopars que els periodistes i els polítics comparteixen –i sempre paguen els darrers–; les hores que passen junts als trens, als avions, als autobusos de campanya. I com els polítics intenten crear el marc mental dins el qual els periodistes hauran d’explicar el que passa –o es vol que passi en un futur pròxim–; els polítics volen influir en els titulars i en la redacció de les notícies i articles d’opinió a còpia de fer èmfasi en algunes dades, i deixar subtilment clar què se n’espera i què es pot obtenir en cas de tornar ‘el favor’. Els polítics manegen subvencions, ajuts i publicitat institucional –decideixen càrrecs als mitjans de comunicació públics: ràdios, teles, etc.–, i no és inhabitual a Catalunya, i ja a les Illes, el cas del periodista que se’n va a treballar com a càrrec de confiança per al polític, com a “assessor de comunicacions”. D’això, els diaris no en parlaran mai, però. Els polítics són els caps, els directors del director del diari o de la tele o de la ràdio. Els polítics no només són notícia sinó que la fan, com el productor fa la pel·lícula.

Espanya s’ha articulat així des d’abans de la democràcia; fins i tot la monarquia ha funcionat de cara al públic gràcies a tot un sistema periodístic. Ningú ha pogut anar més enllà, perquè s’hi jugava la supervivència professional. Trencar el marc és trencar el joc, i fora del joc hi fa molt fred, i s’hi passa gana. L’Espanya del 78, que ara fa aigües pertot, ha pogut perpetuar-se gràcies als editorials de diari, als proveïdors de ‘relat’. La Constitució era una faula que ens explicàvem els uns als altres, fent-nos creure que teníem classe mitjana, divisió de poders i mitjans de comunicació imparcials. Però tot ha anat caient, sobretot empès per un independentisme català que no ha estat dirigit en cap moment des de la premsa, ni per descomptat des de la tele. No es pot dir que l’aspiració sobiranista sigui un invent d’unes elits polítiques, que s’han servit dels mitjans per atiar les masses i trencar el marc autonomista. Els mitjans han servit per esmicolar un miratge, no –encara– per a crear un encís nou, un projecte. Què pugui passar a partir d’ara és el que no sabem; el que sí és cert és que els vells cronistes han perdut la poca credibilitat que els quedava.

Més continguts de

El + vist

El + comentat