OPINIÓ

En forma de república

Davant del cas català, qui vulgui analitzar les coses amb una mica de calma i sensatesa topa amb diverses dificultats. En primer lloc, la falta de perspectiva; tot analista té una idea de com li agradaria que anessin les coses, i tendeix a impregnar amb el seu desig –o la seva agenda, o la de qui li paga, molt habitualment– la més simple descripció de la realitat. Intentar analitzar políticament una determinada realitat és una altra forma de fer política. És així com tota opinió pot ser usada com a element a favor o en contra d’una idea o projecte; l’anàlisi queda així pervertida; no hauria de ser la seva intenció servir d’element per nodrir qualsevol oposició o projecte sinó simplement exposar una visió de les coses. Fa uns anys, vaig fer un article descrivint com a un institut de secundària d’un municipi català podien olorar com s’incineraven els cadàvers en un tanatori proper. Una olor no precisament desagradable, que impregnava les aules i els patis, davant de l’estranyesa dels alumnes –els professors mantenien en secret l’origen de l’olor per no destarotar-los.

No cal dir que l’article va acabar –sense cap mena d’autorització per part meva ni de l’editor del diari on va sortir– a un programa electoral opositor del partit que governava el consistori, partit amb el qual no simpatitzo gens –i que ha acabat en el poder d’aquell poble i no ha tancat el servei de cremació; la situació és idèntica, anys després: una ferum que segons m’expliquen encara fa obrir la gana, però deixem-ho estar.

Davant del cas català està passant exactament el mateix; tothom escriu des de la seva trinxera. Els independentistes volen que tot acabi amb la República; els constitucionalistes volen el contrari, i sovint amb un cert sadisme revengista: volen anorrear tota forma d’insubordinació. Què passarà, però? Preveure-ho és una manera de fer-ho real: les institucions catalanes posaran les urnes a disposició de la ciutadania, encara que el plebiscit no acabi de tenir tot el vigor i implantació i participació que tindria en cas de ser acordat amb l’estat. El cas català és únic –sempre és únic–: no hi ha antecedents vertaderament equiparables: l’experiència a altres bandes del món no serveix de res. L’única manera de poder sospitar alguna cosa és entendre el tarannà dels contendents amb una mica d’equanimitat. Des de Catalunya s’apel·la a un dret que és anterior a qualsevol llei: el dret a votar sobre les qüestions que afecten la comunitat política que ara tan sols és una comunitat autònoma amb un Estatut limitat. Des d’Espanya, se’n diu que aquest dret no existeix, que l’únic que hi ha són ciutadans espanyols que viuen a Catalunya i que no poden disposar del seu territori sense autorització de l’òrgan a on resideix legalment la sobirania: les cambres legislatives de Madrid. És un xoc frontal de legitimitats, de raons, de filosofies i mentalitats. Era de preveure que un dia o l’altre s’arribaria aquí.

Ahir es va anunciar que l’1 d’octubre es convoca la ciutadania a respondre la pregunta referendària de si es vol que Catalunya passi a ser una república independent. El Govern català hi posa molt coratge, però a Madrid estan més per exercir l’autoritat que no per estendre la mà i arribar a una entesa. Els agrada més guanyar i imposar-se que no pactar i possibilitar un triomf en comú. El que passarà a partir d’ara està escrit en el temperament espanyol: amenaces, plets, violència simbòlica o real. Però els catalans continuaran fent la seva. Tot plegat és així de trist, d’il·lusionant, de febril i d’estrany. Faran tot el possible perquè tot plegat quedi reduït a una caricatura innòcua, que consona molt bé amb el que són i pretenen.

Més continguts de

El + vist

El + comentat