OPINIÓ

L’home buit

La idea de ciutadania sobre la qual va assentar-se el projecte polític d’Albert Rivera era una manera, tan barroera com tantes n’hi ha hagut, d’emmascarar el nacionalisme espanyol d’arrel castellana. Sota la marca de Ciudadanos es denunciava que hi havia un nacionalisme pèrfid, el català, que no tenia altre objectiu que fer una suposada crida tribal que soscavava el projecte de ciutadania. Segons aquesta idea, no hi ha catalans, ni murcians, ni bascos: només hi ha ciutadans espanyols lliures i emparats per la Constitució, éssers abstractes sense cultura pròpia ni llengua i sense cap altra identitat que la que les lleis els assegura. Homes i dones sense més pertinença que la vinculació amb unes institucions concebudes com a gairebé sagrades.

El ciutadà és un ésser buit, doncs, un mer dipòsit que es reconeix en les institucions i mostra agraïments als poders que li asseguren la pau, l’ordre econòmic i les prestacions socials. I, com es veia cada vegada que la idea havia d’omplir-se de contingut retòric, allò no era més que una manera de provar de buidar alguns nacionalismes, però no tots.

Ciudadanos va crear el nacionalisme antinacionalista, és a dir, l’espanyolisme combatiu amb tots els trets de la catalanitat. Es deia que no s’era nacionalista, però s’anava sempre envoltat de banderes d’Espanya, a les quals se suposava netes de cap tret identitari, per la mateixa raó que l’himne no té lletra. Per què el projecte ha fracassat, però?

Precisament per això, perquè era música sense lletra. Van posar la melodia a funcionar, però un cop s’ha fet això, el projecte populista i nacionalista, que sonava de fons com una emoció eixorca, necessitava concretar-se en consignes que no sonessin a obvietats de tecnòcrata a l’atur.

Ciudadanos havia espremut fins a les engrunes la idea que basta fer programes basats en simples consignes de sobretaula, vaguetats d’un sentit comú arrossegat i amb olor de serradures de barra de bar que pretén captivar els decebuts del vot progressista o conservador, i sempre engreixant, però, la idea d’una Espanya nacionalment pura.

El seu ‘cunyadisme’, com s’ha convingut a anomenar-ho, era una trampa per a incauts que no saben distingir el que ve disfressat de bona gestió del que és només oportunisme. Rivera, en condicions normals, no hauria estat res més que un altre noi del PP català, però això aquí no tenia futur i va haver de crear un partit a la mida del seu ego. Estic segur que tornarà, ben aviat ens dirà que les bases del seu partit (o d’un altre) li han demanat que els porti a alguna mena de resurrecció programàtica.

Aquest gran contorsionista, que va passar de socialdemòcrata a liberal, que va fer malabarismes descaradament amb els pitjors trets del nacionalisme espanyol (el feixisme de bandera), no sap fer res més que no sigui entabanar i trampolejar entre elits, les que l’han vist sempre com un vividor que buscava fer-se un lloc, i del qual es podia fer ús perquè defensava públicament els interessos –l’ordre, l’empresa—–que els convenien. Ara han vist que ja no els cal i que tenen altres criadets d’eficiència més contrastada.   

 

 

Més continguts de