OPINIÓ

El jardí imperfecte

Aquesta setmana ha mort Tzvetan Todorov. Si un intel·lectual ens ha ajudat a pensar amb claredat alguns dels grans problemes del nostre temps, aquest ha estat Todorov, que va començar com a teòric de la literatura i va seguir com a crític i historiador de les idees, assagista des de la moderació il·lustrada i entusiasta del llegat de l’humanisme clàssic. Todorov –juntament amb Berlin i amb Barzun– ha estat un dels grans historiadors de les idees del segle XX, encara que s’ha centrat més en el llegat de la il·lustració francesa –sobretot Rousseau i Montesquieu, fins arribar a Raymond Aron– que no en les llums angleses i alemanyes. Un pensador clar, joiosament lúcid, amant de la pintura i de la música, un intel·lectual pur que sabia ser d’esquerres sent de centre, i conservador sent d’esquerres, crític sense por, socialdemòcrata liberal sense manies, aliè a tota forma de frivolitat, exageració autoritària o utopisme ridícul.

Todorov, a més, va viure en la pròpia pell l’experiència totalitària, sent un jovenet que estudiava a la capital de Bulgària durant els anys del sovietisme. Va guanyar una beca per estudiar a París i, d’allà, ja no se’n va moure, quedant-hi com a professor i erudit. El seu llibre sobre la moralitat als camps de concentració (nazis i soviètics) és dels millors que s’han escrit mai: ‘Enfront del límit’. Talment les seves reflexions –publicades l’any passat– sobre la rebel·lió i la insubmissió davant de l’opressió i la barbàrie: des de Pasternak fins a Mandela i Snowden. ¿Què hauria dit Todorov del procés sobiranista català?

És ben difícil respondre, però tinc algunes certeses; Todorov, a pesar de ser francès d’educació, no ho era políticament parlant: era un pluralista, partidari de les diferències, no un jacobí a la manera republicana que fixés en la legalitat l’última paraula per a respondre a qualsevol inquietud. Tocqueville li va ensenyar que l’ànsia de llibertat és indeturable a les democràcies de masses, i Montesquieu que s’ha de respectar la manera dels altres pobles de governar-se a ells mateixos, des d’un relativisme moderat, perquè afirmava que sí que hi ha mals universals, entre ells la tirania i la tortura. Davant de l’enjudiciament d’un polític pel simple fet d’haver posat urnes a disposició de la ciutadania –sense que, dels resultats, se’n derivés res políticament vinculant– estic segur que hauria afirmat que és intolerable, encara que tampoc crec que fos un partidari acèrrim, sense anar cas per cas, del dret d’autodeterminació dels pobles. Així, Todorov es va oposar fermament a la doctrina del dret d’ingerència humanitària, aquell dret que permetria envair països si allà s’estan violant els drets humans, enfrontant-se així a altres intel·lectuals francesos, com BH Levi, Glucksmann i Finkielkraut. Aquest suposat dret, i la responsabilitat o no que tenim les democràcies occidentals davant dels altres pobles del món, va donar lloc a un dels últims grans debats intel·lectuals del segle XX.

Vivim temps tensos, confusos, molt sovint manicomials. A les democràcies no se les mengen tant els seus enemics exteriors –ja no hi ha cap bloc comunista, però sí terrorismes que ho poden fer trontollar tot– sinó les seves pròpies contradiccions –les desigualtats, la corrupció, la crisi del poder com a negociació i pacte, el revengisme de classe–, que les porten a deixar-se emportar per la deriva populista, que acaba sent un retorn a la força i a l’autoritat com a últim fonament. No hi ha llei sense pacte ni sense participació, ni llibertat sense possibilitat d’igualtat d’oportunitats. Tot es basa en un equilibri de principis fràgils, com ho és la felicitat, i com ho és ‘el jardí imperfecte’ de la vida en comú.

Més continguts de