OPINIÓ
Opinió 26/08/2016

Un llençol pel cap

3 min

Tot estiu porta les seves polèmiques, i també els seus desastres. Enguany tot ha girat entorn del burquini, la peça de roba amb la qual es cobreixen algunes dones musulmanes quan van a la platja, almenys a algunes platges de la costa europea. A Tarragona en vaig veure, el juliol passat: mare i filla adolescent –no així la filla més petita, ni el nen menut, ni per descomptat el marit; tots amb vestits de bany a la moda–: tapades fins als turmells amb pantalons foscos, inevitablement cenyits, encara que tot es dissimula amb una faldilla, a més de la samarreta llarga, baldera, i els cabells tapats. I a xipollejar! A ‘gaudir’ de la sensualitat del mar embolicant la carn efímera. No és l’estampa més esfereïdora de l’estiu: he vist homes panxuts i amb vestit de bany arrapat que feien més gràcia, però no vaig per aquí. Vull fer observar una cosa: tampoc no hi ha tantes mamelles. La febre del topless ha desaparegut: si fa deu anys podríem dir que més de la meitat de les dones anaven amb els pits a lloure, ara la xifra no supera ni el 5% (calculo, discretament, a ull). Per què?

Suposo que es deu a la moda, o a una més gran sensibilitat envers els perills del sol sobre la pell dels pits, tan delicada. ¿Però com reaccionaríem si la gairebé desaparició del topless s’hagués degut a un retorn del puritanisme d’arrel masclista? ¿Què diríem si tot això –aquest nou tapament: l’exili del mugró– s’hagués degut a consignes religioses catòliques, o fins i tot de les autoritats que ens governen des de la capital, que sabem que són conservadores? ¿Oi que posaríem el crit al cel? ¿Oi que ja podem suposar què dirien les nostres feministes, que tant van lluitar per alliberar el cos de les dones de les faixes i mantellines del nacionalcatolicisme franquista (nedant en pilotes a les platges, per exemple: cosa que els costà més d’un disgust)? Allò que no vols per a la dona del teu veí, ¿per què s’ha de sofrir si la dona del veí té un altre color de pell, o és casada amb algú molt aparentment devot d’una determinada fe? ¿Què diríem si les dones de l’Opus Dei decidissin tornar als anys 20 del segle passat i es vestissin per anar a nedar com les nostres padrines, amb un llençol i una gorra? ¿Què diria el Govern del PP? ¿Què dirien les feministes? Hi ha moltes coses que no em quadren.

No dic que el burquini s’hagi de perseguir ni de multar, però em sorprèn l’apel·lació a la tolerància per part d’uns col·lectius que es caracteritzen per un activisme abrandat a favor d’unes determinades idees i valors. Hi ha dones, dins l’islam, molt fartes de tota aquesta martingala (i les ignorem). Les feministes que ens diuen que les ‘nostres’ dones estan sotmeses al patriarcat: ¿per què ens volen fer creure que les musulmanes ‘vesteixen com volen’? Si el patriarcat existeix –i no en dubto– a les societats obertes i lliures i a les seves institucions –la feina, el matrimoni, els mitjans de comunicació–: ¿com no ha d’existir en societats més tancades, o en nuclis de convivència dins el qual el paper de la dona és molt més que secundari o marginal? ¿Per què certes feministes han fet carrera lluitant per la igualtat i ara callen, davant d’això? Tenen aquestes situacions infamants davant dels nassos, però ¿sabeu per què lluiten, què les motiva, últimament? Compten el nombre d’homes que escriuen als diaris –en aquest, per exemple–, o que participen a les tertúlies dels mitjans, i demanen paritat, igual xifra d’homes que de dones… Aquesta és la seva lluita, èpica, grotesca i d’una curtesa de mires que fa por –comptar titoles–: tenen la vergonya davant dels nassos, però s’entretenen en collonades (mai millor dit). Potser és que porten un llençol pel cap, com les altres, i per això simpatitzen amb les mateixes coses. La beneitura no distingeix entre sexes, ni entre cultures.

stats