Semblava que la reivindicació feminista estava, pel que fa a la seva dimensió més abstracta, ben assumida. Ens vam pensar que la conquesta de la igualtat de les dones ja s’havia consumat, almenys damunt del paper; ja podien disposar dels seus propis bens, divorciar-se, avortar –decidir quan volen o no ser mares–, estudiar el que desitgin, projectar-se en la vida de la millor manera.
El feminisme es basa en la idea que tradicionalment la dona ha estat víctima de l’opressió, el menyspreu i la violència, i que això s’ha d’acabar d’una vegada per sempre. Per a benefici de les dones, però també de tothom. Si les dones s’emancipen hi guanyem tots: més capacitat d’inventiva, de feina i d’amor, més idees i força per a moure el món. No hi ha vincle més fort i càlid que el que lliurement establim.
Les lleis no poden donar cobertura a la relegació d’una part de la societat, i tampoc la realitat dels hàbits, les dinàmiques assentades en les mentalitats –allò que es coneix habitualment com a patriarcat– no han de servir de coartada per a perpetuar per la via dels fets allò que ja en la teoria tothom hauria de tenir ben clar: que les dones són tan capaces com els homes a l’hora de fer qualsevol cosa.
Els homes de la nostra generació voldríem creure que això ho tenim coll avall. Ens agradaria pensar que, d’una manera automàtica, no veiem en el fet de ser dona cap impediment per a la professionalitat, l’excel·lència o la igualtat més elemental. Però tanmateix no és així. Fins i tot ara hem caigut en el contrari: sospitem que les dones ens passaran per davant injustament, perquè la societat empeny en teoria en aquest sentit anivellador i això crea recel i ressentiment.
Per molt que vulguis, no deixes enrere milers d’anys de masclisme; aquest s’esmuny entre els hàbits, els marcs morals, esdevé el més imperceptible dels fonaments d’una mentalitat que costa molt de deixar enrere. Per exemple: em sento més a gust envoltat de dones que no d’homes –a les classes i a les feines de tota casta–: això mostra que de fons sé, i espero, que les dones seran amables, condescendents i atentes, que no faran res per fer-me sentir insegur o errat. Això –aquesta suposició envers el rol social de la dona– també és una forma de masclisme.
Si ets home encara gaudeixes de privilegis. I n’estàs gelós, de tenir-los, i no pots deixar de veure que les dones lliures són uns éssers sovint indesxifrables per poc previsibles, i fomentes, potser sense ser-ne molt conscient, una eterna sospita sobre elles i els seus humors i cossos. Alhora, hi ha un masclisme invers, de la lloança, que es basa en la idea de la superioritat intrínseca de les dones, una forma de posar-ne en primer pla la bellesa, fins i tot la més marcada inclinació moral o la solvència professional. “Totes les dones són perfectes”, diu aquest particular masclisme de l’afalac quico.
Hi ha homes que han passat del patriarcat al paternalisme bufanúvols, sense curar-se de l’obvi masclisme de borratxera i fanal. I sempre des de la idea de cenyir la dona a un rol controlat, escriure-li un paper dòcil, somrient i secundari, que ens permeti saber en tot moment a què ens hem d’atendre.
El problema és que la dona alliberada, igualada amb l’home, inquieta i continua posant nerviós un sistema social que es basa que bona part de la seva població assumeixi un rol a remolc.
La llibertat necessita encara servilismes múltiples –com baixos salaris, abnegació familiar neuròtica, tasques domèstiques embrutidores–, els quals continuen anant majoritàriament a parar al cercle de les dones. Quan les dones s’alliberin de veres tot això trontollarà. El problema d’aquest feixisme de barra de bar, fatxenda i sexista, és que, com totes les formes d’estupidesa, menysté fatalment a qui considera un rival.
