OPINIÓ

Els obtusos

Si hi ha una lliçó que de moment la pandèmia ens ha volgut ensenyar és la importància de sentir-se ben governat en una societat com la nostra. D’un govern creïble i segur del que fa, en depèn la vida i la seguretat de tothom. Quan tot va començar, es va veure que el decret de l’estat d’alarma deixava l’estat de les autonomies en no res, una política ostentosament autoritària que de sobte es ventilava la descentralització constitucional, i que deixava el dibuix territorial en ben poca cosa. Se’ns deia que “el virus no entén de territoris”, fins i tot, amb un sofisma tan ridícul com esgarrifós.

És evident que això té costos polítics; qui gestiona la pandèmia també paga les factures dels fracassos, així que sovint és millor, com s’està veient ara, que cada autonomia prengui les seves decisions, i que els partits polítics que gestionen cada territori paguin el cost electoral dels seus desencerts. Un virus com aquest es combat amb limitacions i confinaments, és a dir, amb capacitat de gestió immediata damunt del territori. Això comença a tenir-ho clar el govern de Sánchez, que a més de les debilitats inevitables en tot govern bipartit, s’està trobant una dreta ferotge, que retorna als vells tics feixistes amb més desimboltura que mai, amb tota la seva dosi de paranoia, conspiració i agressivitat desfermada.

La pandèmia té un cost humà; ja s’ha emportat gairebé 45.000 vides a l’estat espanyol; però el canvi en la manera de relacionar-nos i consumir, viatjar o tractar amb les administracions (ara que tenim el retorn a les escoles a tocar) està deixant noquejat el teixit econòmic. La crisi que tot això està provocant és enorme, i l’estat i les autonomies són les úniques que ara mateix hi poden donar una sortida en forma d’ajuts, pensions, subvencions, rebaixes d’impostos i d’altres formes d’intervenció econòmica que facin que l’impacte de l’aturada no ens deixi a tots encara més empobrits. Alhora que veiem això, però, comprovem que es reprodueix el que sempre passa en moments decisius, en què la ràbia i la desafecció i l’ànsia reformista podrien emportar-se les essències del sistema. La ira col·lectiva (també atiada per l’aldarull de la fuga del cap d’estat, carregat de milions i d’escàndols d’alcova) s’ha de canalitzar per conductes que no acabin de fer mal als pilars més ferms de l’invent espanyol, per això la premsa i els mitjans miren de distreure’ns amb qualsevol cosa i fer de la batalla política l’estira-i-arronsa habitual que escalfa la salsa de les tertúlies.

Aquí no està passant res, i al mateix temps passen coses determinants. El reforçament de l’Espanya de sempre, per exemple, és la resposta habitual a totes les crisis que sembla que vulguin tallar-li el cap a l’autòmat. Sigui el procés català, o el covid, o qualsevol altra ordalia que tensa i qüestiona, en surt la cara fosca de sempre, autoritarisme i centralisme, nacionalisme agre i distracció futbolera. Tot amanit amb la dosi habitual de por, ressentiment i la retòrica de la desinformació més obtusa.

El + vist

El + comentat