Això és tot el que podem arribar a trobar-hi, en poc menys d’una trentena de metres: cinc fileres de para-sols de jonc, amb el seu parell d’hamaques de colors a sota; la taula on una al·lota ens ofereix viatges amb moto d’aigua, amb una moto falsa clavada a l’arena; la caseta —tres per tres metres: fusta i llençols— dels massatgistes 'legals' i titulats (70 euros l’hora); els urinaris olorosos de química i pixum d’ahir vespre; el castell d’arena colossal i escultòric, grollerament gòtic, que fan els graciosos i geniüts borratxos locals a canvi d’almoines (no crec que paguin cap concessió governativa); els patinets d’aigua de lloguer: són enormes; taules de fer surf, també per llogar pels mateixos senyors que ofereixen viatges amb llanxa, a remolc d’una enorme salsitxa inflable —tots tenen el seu espai: una oficina completa—; la cadira alta i senyorial del socorrista —amb el seu passadís de seguretat cap a l’aigua, on no s’hi pot assentar ningú—: a l’aguait amb els prismàtics, el 'walkie-talkie' i el xiulet (ha salvat algunes vides: un heroi per menys de mil euros a la mesada); i la caseta de primers auxilis dels infermers (picades de medusa, reanimacions cardíaques); i les dutxes, tan necessàries: brollant a tothora (i l’aigua la pagam tots).
I què em deix? La gentada –oi tant!–: els turistes, els indígenes, i la gitana de la fruita il·legal: meló, coco, mango i síndria fresca; i la xinesa menuda dels massatges fora d’ordenació; i els 'voyeurs' de la bava, que s’encanten davant d’una pitrera a lloure; i els carteristes de bona fe; i el cobrador de les hamaques, que mai no té canvi; i el senegalès virolat, que ven ulleres de sol xereques i rellotges d’hora falsificada, i la seva dona, que fa trunyelles a les nines. Sí, tota la multitud bullent i oliosa, amb els seus trastos —ombrel·les i matalassos de plàstic, aquelles mitges tendes de campanya, quan hi tapen nins petitons—, i, sobretot, l’al·lotada que crida i riu i corre entre tots els obstacles, i que pretén, així i tot, jugar a futbol o a pala i piloteta –tec-tec–, o foradar l’arena humida i fer una reproducció en miniatura de La Seu plena d’ous. Tot això, i el que no sé veure –al cel, els helicòpters; a l’aigua un pescador amb un pop a la punta de la fitora!–; aquí teniu una platja de Can Picafort. No hi cap ni una agulla. Ens estam tornant bojos.
Puc entendre que hi ha un duro per guanyar. Puc entendre l’expressió 'fer l’agost', fins i tot. Però no puc entendre el que és insostenible. No podem ésser tants: tants i tan mal avinguts. Perquè això ja comporta conflictes; els nadius tenen tot el dret del món d’anar a la platja, però el lloc que hauria de ser de tots, i de relaxació, s’està convertint en una cosa pitjor que una plaça de toros. Quin sentit té pagar impostos a les poblacions costaneres si tots els serveis es posen als peus dels turistes? Per què algú que paga 60 euros per un llit en un hotel de tres estrelles ha de tenir dret a un racó de platja i un contribuent mallorquí ha de morir-se d’oi en un aparcament? No ha de semblar, senyors, que Marx tenia la raó; no ha de parèixer que les institucions públiques estan al servei dels més rics i poderosos: hotelers i empresaris. S’ha de saber dissimular, i fer alguna cosa pels que paguen la contribució –netejar parcs i jardins?– i, a canvi, no poden ni gaudir d’un bon servei de recollida d’escombraries que mai no falla als hotels, per altra banda. Els que passen l’escombra mai no la passen pels carrers de les urbanitzacions dels residents, a no ser que hi visqui un regidor del PP: llavors, ho he vist amb els meus propis ulls, també li netegen el portal de la terrassa! Ho estam fent bastant malament, i el que és pitjor: sense saber ni dissimular-ho. L’altre dia van arribar a Mallorca 1.000 avions. Bombai.
