OPINIÓ

El sentit del misteri

Quan es va posar en marxa tot l’enrenou d’internet, ja a l’abast de la generalitat de la població, cap a finals dels anys 90 del passat segle, hi va haver un moment de gran il·lusió, d’esperança i utopia, com passa sempre que un invent nou arriba a la vida de tots. Potser degué passar igual després de la invenció del martell, o del llum d’oli o de la ràdio, o de qualsevol estri que hagi ajudat la humanitat en el seu dia a dia. Estem davant d’una trampa intel·lectual comuna; quan l’última eina esdevé la favorita, la clau d’interpretació de tot.

Així, per exemple, un periodista nord-americà, Ben Blatt, ha processat centenars de milers de novel·les clàssiques o populars amb els ordinadors, tot per aplicar-li l’anàlisi d’estadístiques que coneixem ja com a Big Data. La intenció és que l’enorme volum d’informació reveli el secret de la bona literatura, igual que amb el mateix mètode de recol·lecció i anàlisi de dades es poden saber coses fins abans ocultes, per inabastables, en els àmbits de l’economia, la sociologia o la geopolítica, i tot gràcies a internet i les computadores.

Blatt descobreix que la paraula més repetida en tota l’Obra Completa de Nabokov és “malva” (i així titula el seu llibre: ‘Nabokov’s Favorite Word is Mauve’). També, en d’altres coses, treu “conclusions” sobre l’ús dels adverbis: els grans autors no n’usen més de 80 per cada 10.000 paraules, per exemple (Twain n’usaria la meitat que JK Rowling…); o l’ús dels signes d’exclamació: sembla que com més popular és un autor més n’usa (amb l’excepció sempre fantàstica de Joyce…). Tampoc no és cap sorpresa que es pugui sospesar que un autor com Tom Wolfe usa 143 clixés cada 100.000 paraules, en contraposició als 71 de Faulkner o als 62 de Virginia Woolf. La dèria aniria per aquí, doncs: analitzar les novel·les com a dipòsits de dades a partir de les quals extreure’n conclusions estadístiques sobre com estan escrites. ¿Però a qui pot sorprendre, tot això? Realment la paraula preferida de Nabokov és malva? N’era conscient, l’autor, d’aquesta recurrència? Ho dubto.

En una entrevista del 1964 –inclosa en el llibre ‘Opinions contundents’, que vaig manllevar a en Joan Guasp i encara no li he tornat– Nabokov deia això, amb referència a la ciència que pretén haver dissolt tots els misteris: “Aquestes aparences científiques són molt enganyoses… Es tracta d’una il·lusió periodística. De fet, com més ciència, més gran és el sentit del misteri. A més, no crec que cap ciència hagi penetrat avui en cap mena de misteri”.

La confusió entre sincronia i causalitat, en la qual ensopega Ben Blatt de quatre potes, és molt habitual. Es donen simultàniament dos fets: 1) l’ús ‘moderat’ dels adverbis, per exemple, i 2) l’excel·lència literària. L’error és deduir que el primer fet causa el segon… Em recorda aquella vella història que s’explicava a les classes de filosofia de la ciència. Algú havia fet un estudi que evidenciava que l’augment de capellans a una ciutat havia fet pujar també el nombre d’alcohòlics. Era una dada certa: l’augment de les dues xifres s’havia donat alhora; la conclusió, doncs, era ‘inevitable’: els capellans fomentaven o causaven alcoholisme… La resposta de l’Església va ser ben senzilla: el que havien fet era augmentar el nombre de capellans perquè havia augmentat també el nombre d’habitants, cosa que explicava per què ara hi havia més borratxos (i també més advocats, floristes, poetes i prostitutes…).

L’instrument que ara serveix per explicar-ho tot és el tractament de dades massives, siguin les ‘literàries’ o de consum. “Quan l’única eina que tens és un martell, tots els problemes s’assemblen a un clau”, diu la dita. Per sort, la intel·ligència humana és capaç d’anar més enllà d’aquestes xorrades, per molta estadística que vulguem aplicar-hi.    

 

Més continguts de

El + vist

El + comentat