OPINIÓ

La vida aclarida

Qualsevol escriptor que hagi provat de portar un dietari sabrà que no és un gènere precisament fàcil. Els dies es van succeint i amb motiu de la quotidianitat o de les notícies, les trobades amb tot de gent, les lectures o els records imprevisiblement revinguts, l’autor d’un dietari escriu i va dibuixant un caràcter, una vida més o menys a la menuda, la particular manera en què aquesta és sentida i pensada, donant-nos un tast del que pot arribar a besllumar-se des d’una personalitat fatalment insubstituïble.

El dietari ens permet saber què pot arribar a significar ser un altre sense els tripijocs de la novel·la, veure el món des d’uns valors, una experiència i fins i tot un cos que no és el nostre. És un exercici, la lectura d’un bon dietari fet des de la sensibilitat i l’humor –entès, això darrer, també com a líquid dins del cos…–, que ens aprofundeix, sobretot si l’autor ha sabut temptejar, assajar amb les idees com un músic assaja amb un instrument per fer-se’l seu i mirar fins on pot arribar en sonoritat i afinació. I això és el que ha fet Ferran Sáez a ‘La vida aèria’, un magnífic dietari que acaba de sortir publicat a l’editorial Pòrtic després de guanyar el premi Carles Rahola d’assaig.

Qualsevol lector que freqüenti les pàgines d’aquest diari sabrà qui és Ferran Sáez. Un dels analistes de l’actualitat sociopolítica més afinats i lliures que tenim, un liberal fatalment enamorat de la música i de la història de les idees –o de les mentalitats, més inamovibles–, un observador sagaç de les paradoxes i de les collonades més o menys malignes que conformen l’entramat ideològic que sosté un determinat moment de la història.

Llegir-lo sempre incomoda una mica; mai no és previsible i evidencia fins a quin punt tot entusiasme col·lectiu (des del progrés fins a la república, des de la democràcia fins a la Transició, de la llibertat d’informació a les conegudes com a ‘xarxes socials’…) pot acabar sent un miratge que ens embruteixi més que no il·lustrar-nos. Sáez busca això: apuntar sortides de la cova (que ara té forma de pantalla omnívora), aportar aclariments de sentit sempre escàpol entre la música barroca, els amics, la família i les cinc o sis idees bàsiques que conformen l’entramat del món en què vivim.

La mirada de Sáez és punyent però alhora càlida, potser es mostra més humanament sorneguera en aquest llibre que en cap altra de les seves obres anteriors. No és una vida amarga sinó aèria, aquesta, feta d’una estranya plenitud que no pot esquivar les malalties ni les premonicions obscures, però que s’esforça, des d’una elegància de somni i de pregària, pel camí del goig i del coneixement.

Apunta en el llibre tota mena de coses, clar: idees filosòfiques que sap lligar amb una estampa de present, records tendres i familiars, dèries de melòman o de bibliòfil estranyíssim, pulles contra filòsofs o escriptors als quals mira d’evitar de totes passades d’assemblar-se. Sáez es fa commovedorament proper en aquestes pàgines volàtils, que no són lleugeres però que es llegeixen com qui guaita per una finestra en un dia de pluja en una ciutat més recordada que present.  

Més continguts de

El + vist

El + comentat