Una de les tasques importants que està fent la Institució Francesc de Borja Moll és la de reeditar llibres de can Moll que estaven exhaurits i que el país no es podia permetre no tenir a les llibreries. Ja vaig parlar de les inoblidables 'Llànties de foc', de Joan Mascaró, i en podríem esmentar d’altres. Just abans de Nadal va arribar un altre títol imprescindible: el primer volum del 'Cançoner popular de Mallorca' del pare Ginard, l’únic que estava exhaurit del quatre. Rafel Ginard pertanyia, com Mossèn Alcover o com Francesc de Borja Moll, a la raça dels infatigables, uns homes que van transformar els lemes “fer país” o “preservar la llengua” en una llei de vida feta d’hores i hores de cremar-se els ulls. Gent a qui devem gratitud eterna.
El país té molts d’experts en cultura popular i jo no sabria afegir res de gaire interès al que s’ha dit sobre el pare Ginard. Jo som un lector de poesia que només voldria dir-vos que passant les pàgines d’aquest llibre de tant en tant arriba el llampec de la poesia bona, la poesia sense adjectius, la que és capaç de recórrer segles o meridians i la que sap botar barreres entre literatura culta i popular. Aquest primer volum del Cançoner és el que inclou la poesia amorosa: la joia de la Corona. Hi ha galania i festeig però sobretot hi ha moltes, i molt fondes, penes d’amor. Hi descobrim que els padrins dels nostres padrins compartien una cosa amb nosaltres, que anem al cinema i escoltam cançons en anglès: res no emociona tant com l’expressió d’un amor desgraciat. En aquesta cançó de Santa Margalida, la tristesa d’amor adopta la intensitat que en una societat tradicional, catòlica i apostòlica, només pot donar la comparació entre l’amor humà i l’amor diví: “Tan trist va quedar el cor meu/com fos ne fóreu anada,/com una església tancada/que encara no hi han posada/cap figura de Déu”. En aquesta d’Artà, el mal d’amor només sap dir-se recorrent al coneixement, avui tan llunyà, de la vida del camp: “Saps que la vaig notar bé,/sa paraula que em digueres!/Garrida, més mal me feres/que sa boira a ses cireres / com està en flor es cirerer”. La delicadesa, ja ho heu vist, és d’estampa japonesa.
