Segur que us sona haver-ho sentit o llegit: quan un poeta s’entén sense dificultats, sempre hi ha algú que s’afanya a dir que es tracta d’una poesia “només aparentment senzilla”. Com si la comprensibilitat necessitàs ser disculpada. És una 'excusatio non petita' sense cap 'accusatio' possible, el símptoma d’un malentès. La poesia no mesura el seu valor per les dificultats que planteja al lector sinó per les emocions que li sap transmetre posant una paraula darrere l’altra. D’aquest repte, se’n pot sortir amb estratègies molt diferents, i una d’elles pot ser, naturalment, la transparència extrema.
És l’estratègia de la poeta nord-americana Mary Oliver, de qui Godall Edicions ens acaba d’oferir el recull de maduresa 'Ocell roig', amb pròleg i acurada traducció de Corina Oproae. Mary Oliver canta l’esbalaïment davant el miracle de la vida: el cant de l’ocell, la claror, els arbres i les flors, la mar. Sona ingenu, i la seva poesia té certament un punt naïf, però també té alguna cosa que la fa bona literatura: intensitat, en diria. Intensitat de psalm, perquè no amaga la seva arrel religiosa, emoció altíssima. Sense falses il·lusions: 'Ocell Roig' és un llibre de goig i alhora de pèrdua i de consciència de la mort propera. Tot queda resolt en una harmonia de naturalesa feliç: no tant el 'wilderness' sublim dels seus admirats Emerson i Whitman com el jardí de casa, la platja del costat, el bosc per on podem fer anar una volta i tornar abans d’anar a dormir.
En poc temps, els versos de Charles Simic, Louise Glück, Ted Kooser, Edward Hirsh i, ara, Mary Oliver han començat a sonar en català. Corren veus que arribarà Billy Collins. Segur que en falten (Sharon Olds, se m’ocorre, d’entrada, com a imprescindible), però el lector en la nostra llengua ja sap un secret que fa poc no sabia: la glòria dels poetes nord-americans que ja tenen una edat però que continuen en actiu. Menyspreau el país de Trump, si voleu, però admirau-ne els poetes.
