Professor i escriptorLa solució al desastre ambiental i climàtic és a les teves mans. No esperis que tot ho facin els governs. Cada petit gest compta. Recicla el teu fems, fes servir bombetes de baix consum, tira poca aigua quan estiris la cadena, mira d’agafar l’autobús una mica més i no compris tantes botelletes de plàstic. Problema arreglat. Va així, la cosa? Segurament, us ha sonat a caricatura, però aquest és el missatge que reben milions de ciutadans i, especialment, milions de nins i joves d’arreu del món. I és, per si mai no ho havíeu sospitat, un missatge enganyador. Potser és l’hora de dir-los que no és veritat, que així no arreglarem el problema. Ni amb els petits esforços d’un ciutadà ni amb la suma de milers i milers de petits esforços. Això sí: una vegada informats d’això, els hauríem de dir que han de continuar amb el propòsit de fer tots aquests canvis quotidians i probablement altres de més exigents. Mentre la nau Terra solca l’espai en direcció a la catàstrofe, tot suma i tot és necessari.
Record que ja fa molts d’anys circulaven per les escoles llibres amb títols de l’estil de 'Quaranta coses que pots fer per salvar la Terra'. El títol comminava el jove lector a posar-se una capa de superheroi verd o superheroïna ecològica i carregar-se a les espatlles aquesta feixuga missió impossible: salvar un planeta malmenat. La invitació a convertir-se en un ciutadà de comportament verd és benintencionada i necessària, però pot portar a l’errònia conclusió de creure que la culpa del col·lapse ambiental està ben repartideta entre tots, i pot ser usada pels grans contaminadors del planeta per espolsar-se les responsabilitats i plantar-les sobre les consciències angoixades de milions de ciutadans.
Hi ha moltes xifres eloqüents. En puc seleccionar un grapat, no sense abans donar-vos el titular: el món el contaminen les grans corporacions i els molt rics. Tu i jo també, per descomptat, però les aportacions estan distribuïdes de forma desigual. L’any 2017 es va fer famosa una xifra donada a conèixer per l’entitat no governamental CPD segons la qual 100 companyies del món eren responsables del 71% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle: no cal especificar que els primers llocs són per a les companyies dedicades als combustibles fòssils i que la llista inclou noms com els d’Exxon, Gazprom, Shell, BP, Repsol o les companyies nacionals de Xina, Aràbia Saudita o Índia. Passem al tema, ara que se’n parla tant, del plàstic als oceans. Un estudi de 2018 de la xarxa Break Free from Plastic, fet a partir de 239 neteges de platges a 42 països dels sis contiments, també va assenyalar culpables amb noms que us són familiars: a Amèrica del Sud, Coca-Cola, Pepsi i Nestlé eren responsables del 70% del plàstic en què podia distingir-se una marca comercial. I un trio de xifres més, que ens il·lustren sobre el lligam inqüestionable entre desigualtat social i crisi climàtica: un 15% de la població del Regne Unit, segons dades oficials conegudes fa poc, agafa un 75% dels vols del país, la majoria d’aquests 'frequent flyers' viuen als barris rics de Londres i volen sobretot a paradisos fiscals. Què voleu?, criden els activistes d’Extinction Rebellion que ocupen els carrers de la capital britànica. Justícia climàtica!, responen els que completen la coreografia. Quan ho voleu? Ara! Us agradin o no les formes, són els missatges exactes que necessitam. Justícia climàtica. Amb urgència.
Tornem al nostre ciutadà o al nostre jove equipat amb la capa de salvador del planeta. ¿No pensarà, si llegeix xifres com aquestes, o qualsevol de les moltes altres que condueixen a les mateixes conclusions, que no fa falta que s’esforci a baixar dos graus la temperatura de la calefacció, mentre hi ha empreses que guanyen milions de dòlars amb el negoci d’acumular diòxid de carboni a l’atmosfera, o mentre hi ha gent que se’n fot de portar un tren de vida amb una empremta ambiental insuportable? I no seria més efectiu que els governs hi fessin alguna cosa útil?
Ho pensaria i tindria raó. És hora de fer saber a tothom amb inquietuds que hi ha un punt més a afegir a la llista de coses que han de fer per salvar el planeta. Ocupant el número quaranta-u del catàleg, hi ha aquest imperatiu: revoltau-vos. Alçau la veu. Sortiu al carrer. Desobeïu si cal. Exigiu als que tenen el poder que actuïn. No deixeu que us diguin allò de “no tot ho han de fer els governs”, perquè resulta que sí, que la part principal l’han de fer els poderosos. I els governs només la faran si noten que milions de persones els ho exigeixen, perquè aquells de la llista dels 100 més contaminants ja s’esforcen perquè no facin res de bo. Revoltau-vos, doncs. Ah, i sense deixar de fer aquells petits esforços de cada dia. Perquè, amb la casa se’ns crema, tot suma i tot és imprescindible.
