Catalina Moner i Jordi Pons acaben de publicar a l’editorial Illa una biografia breu de Gabriel Alomar. El pròleg que hi escriu Pere Fullana ja deixa clar que hi ha, al voltant d’aquesta figura gegantina, molt de territori verge per explorar. Aquest volum, en qualsevol cas, resulta útil per presentar una visió de síntesi de la peripècia vital i del pensament del nostre gran intel·lectual d’esquerres de la primera meitat del segle XX.
Vivim dies en què resulta difícil no relacionar el que llegim amb la conjuntura del present. En aquest sentit, resulta interessant comprovar com l’any 1931 Alomar ja feia servir l’expressió “dret d’autodeterminació” (un invent modern, segons uns, i un terme només aplicable als territoris colonials, segons uns altres) amb referència a les Illes Balears. També hi ha alguna frase que s’aplica al debat més de fons sobre les relacions entre els anomenats eixos dreta-esquerra i nacional: “La qüestió nacional i la qüestió obrera són les vibracions més intenses de la vida catalana i no és possible que mútuament es desconeguin. L’una i l’altra són formes de llibertat”. La gent que pensa sempre té coses a oferir.
Gabriel Alomar va ser pensador, periodista, poeta, polític, diplomàtic… La seva militància laïcista li va valer l’enemistat dels sectors més integristes de la societat, mossèn Alcover inclòs. Aliadòfil a la Primera Guerra Mundial, va professar un admirable antimilitarisme. Va escriure contra la pena de mort. Va defensar aferrissadament els lligams entre les terres de parla catalana. Va criticar el colonialisme: el francès a Algèria i l’espanyol al Marroc. Va denunciar la França de l’afer Dreyfus. Va ser un activista dels drets humans, abans de la Declaració Universal. El llibre de Moner i Pons té la virtut d’apuntar tots aquests aspectes i més. És un llibre útil, perquè servirà per fer créixer entre nosaltres l’admiració i la curiositat per Gabriel Alomar.
