Càlcul, amor i política

“Una cosa és la crítica i un altre l’atac calculat”, “càlcul i amor no són compatibles”. Amb aquestes sentències responia David Fernández a Pablo Iglesias quan al míting de Barcelona va dir que ell mai faria una abraçada a Rajoy o a Mas. Bingo, vaig pensar, el diputat de la CUP acabava d’encertar-la.

Si Podemos i la CUP comparteixen el programa relatiu a desnonaments, regeneració democràtica, el paper de la banca, què fer amb el deute.... per quina raó el politòleg de la Complutense pega una bufetada a una formació amb tanta coincidència programàtica? Per la demarcació a la que cadascú vol aplicar les polítiques socials i econòmiques? El líder de Podemos, si veiés aplicar les polítiques que defensa a una Catalunya independent, no aplaudiria? No havíem quedat que, pels internacionalistes, l’important era la transformació social i no la demarcació?

Entre els partidaris de la independència de Catalunya n’hi ha una bona part que no ho són només, ni principalment, per la llengua (la bandera) o el dèficit fiscal (la cartera) sinó per construir una República de nova planta, sense Gürtels ni EREs fraudulents, sense els vicis ni les inèrcies de la vella política. Acords entre PP i PSOE tant “cutres” com la reforma de l’article 135 de la Constitució (amb Pedro Sánchez de ponent) que prioritza els cobraments dels bancs front a altres despeses de les administracions, han fet perdre definitivament l’esperança en el PSOE. El gir neoliberal dels socialistes, operat sense complexos des del 2010, a fet que l’única sortida que vegi aquesta part del sobiranisme català sigui marxar i constituir un país i una República de nova planta. Alguns d’aquesta opció n’han dit “l’arca de Noè”.

Però aquí apareix Podemos que, estic convençut, serà el salvador de l’Estat espanyol (el seu líder no me direu que no us recordi Jesucrist superstar), serà qui evitarà la independència de Catalunya, serà qui, a l’hora de la veritat, s’apuntarà al no i sumarà amb PP i PSOE per conservar l’actual demarcació de l’Estat espanyol ja que, com bé sabem, per comandar a Madrid no es poden tenir el catalans molt contents. Molts partidaris de fer una República de nova planta i sense vicis, gràcies a Podemos, ara veuen la possibilitat de fer-la des de la vella demarcació espanyola, guiats per Iglesias i sense estar al costat de la neoliberal CiU que encara té la seu embargada pel cas del Palau de la Música. Estic segur que, des de Madrid, aviat sentirem algun valent “si hay que votar se vota”.

Ah, però això sí, la regeneració política espanyola s’haurà de fer al costat del PP (on encara milita José Maria Aznar) i del PSOE (on encara milita Felipe González)...

El + vist

El + comentat