Opinió 16/08/2019

Hem perdut

Llarga vida als qui ho donen tot per salvar històries humanes de les urpes de la fossa comuna més gran d'Europa

i
Pau Riera Dejuan
3 min

No fa ni dos mesos que el vaixell de l'ONG catalana Open Arms aixecava àncores del port de Nàpols per posar rumb de nou a les aigües mortíferes del Mediterrani Central. Ho feia desobeint la normativa italiana i sota el lema 'Abans presos que còmplices', tornava a l'activitat que millor saben fer però que més mal els fa: salvar vides.

D'això en fa sis setmanes. Actualment ja en porten dues —es diu de pressa— navegant sense permís per poder desembarcar en cap port les 134 persones que han salvat en aquesta nova missió. N'hi ha més d'una desena que van haver de ser evacuades per necessitat mèdica i psicològica. Sembla un eufemisme que després de setze dies al mar, sumat a les vexacions aguantades durant la fugida de casa seva, encara hi hagi qui no consideri que és una absoluta necessitat que totes les refugiades siguin evacuades per aquestes raons.

Fa un parell de dies que diversos estats europeus van acceptar repartir-se —quina merda de paraula— les persones que segueixen malvivint a la coberta del vaixell. Les autoritats italianes, però, i amb un feixista al davant que vol optar a governar tot el país, no els permet desembarcar. La voluntat d'acollida dels països europeus arriba tard. Com sempre.

Sense anar més lluny, Pedro Sánchez, flamant guanyador de les eleccions però encara sense govern, ha tardat quinze dies de més per pronunciar-se. S'acosten eleccions i qualsevol gest pot donar ales a l'extrema dreta que amenaça l'estat veí, deu pensar. Quan tocava ser el bo del panorama polític es feia fotografies amb les refugiades que havia salvat el vaixell 'Aquarius'. Ara no toca, sembla. Sempre que la política, ja sigui internacional o nacional estigui per davant de la vida dels altres, haurem perdut.

Tant de bo aquest article, com va afirmar Jordi Évole amb el seu, estigui caducat en el moment de publicar-se. Mai hauria estat més feliç. El que no caduca, però, és la indiferència mostrada per totes les administracions que han pogut solucionar la situació i no ho han fet. Cap excusa ens servirà mai. No perdonem.

Aquesta missió de l'Open Arms segurament és la més sonada de la seva trista però imprescindible història. Internacionalment s'ha aconseguit ressò, en part, gràcies a l'actuació de Richard Gere o als vídeos penjats de figures públiques com Marc Gasol. A escala espanyola segurament també és la que més repercussió ha tingut. Hi ha un equip de la televisió pública a bord.

El problema, però, és que després de la notícia on TVE explica que la tripulació del vaixell continua navegant contra vent, marea, feixisme i la indiferència dels polítics, n'apareix una on es relata que la família reial ha començat les seves vacances. Uns dies de descans pagats pels ciutadans del seu país. En tornar hauran de tornar a treballar —ehem— i per exemple, el telenotícies explicarà que l'estat espanyol preveu gastar-se gairebé 800.000 euros en condecoracions que han de concedir Felip VI i Josep Borrell.

Mentre aquest sigui l'ordre de prioritats de l'estat veí, aquest article mai caducarà del tot. Malgrat que les 134 persones que romanen a bord del vaixell de l'Open Arms hagin aconseguit desembarcar en un port segur durant aquesta passada nit —tant de bo—, l'ONG tornarà a salpar per seguir salvant vides. Tot començarà de nou, i segurament les polítiques antiimmigratòries i dignes dels anys més foscos del segle passat s'enduriran. Mori la monàrquica indiferència i la hipocresia estatal. Llarga vida als qui ho donen tot per salvar històries humanes de les urpes de la fossa comuna més gran d'Europa.

stats