Marxa, però torna

A propòsit de Messi

Diuen que el temps ho cura tot, però hi ha ferides que malgrat que sanin, deixen una cicatriu eterna. Una d'aquestes que mai podrem arribar a pair del tot és veure a Leo Messi enfundat en una samarreta que no sigui la del Barça. No puc ni imaginar que ens passaria si mai ens hi haguéssim d'enfrontar en un partit.

Per molt temps que passi, no ens acostumaríem a veure a Déu nostre senyor defensant uns colors que no siguin els blaugrana. Malgrat aquesta certesa, també érem conscients que podia arribar el dia en què Messi volgués marxar. El FC Barcelona, com a club, només tenia dues tasques a realitzar amb en Leo. La primera, com va dir Pep Guardiola després de guanyar la lliga de Campions a Wembley, era fer-lo feliç rodejant-lo de bons jugadors. Només així arribarien els títols. N'han arribat, però molts menys dels que se suposa que tocaven tenint al millor jugador del món a la plantilla.

La segona tasca era encara més fàcil. Es tractava de fer un exercici realista i ser conscient que si l'astre argentí vol marxar, té tot el dret de fer-ho. No havien d'intentar impedir-ho, perquè això entra dins de la primera tasca. Si aquella es fa bé, Messi no vol marxar. Ras i curt. Però si la gestió des dels despatxos és tan pèssima que Messi vol sortir, l'únic que els queda és pensar com serà l'homenatge més vistós que hagi vist mai el món del futbol. No tenien altra missió que comprar focs artificials, garlandes o elefants fent equilibris sobre pilotes de gimnàs si calgués, però Leo Messi només pot abandonar el Barça amb tots els honors.

Que l'argentí hagi volgut marxar, ja hauria de fer reflexionar el Barça com a club. Ara bé, que ho comuniqui de la manera com ho ha fet s'ha d'entendre com l'enèsim —i últim— avís a una directiva que, malgrat tenir un pressupost estratosfèric, ha dinamitat els millors anys de la carrera esportiva del millor jugador de la història. Això és el que no té perdó. Ni el podrà tenir mai.

És cert que amb la distància que només el temps és capaç de donar, podríem esborrar la nefasta gestió que s'ha fet d'un grup de jugadors històrics i recordar únicament els meravellosos anys que Messi, Xavi, Iniesta i la resta ens han regalat. Però literalment no tenim dies per digerir-ho perquè el pròxim diumenge la plantilla està citada per fer-se les proves PCR i el mateix dilluns ja comença la pretemporada.

Sense temps per idear cap estratègia que no impliqui que Josep Maria Bartomeu i la seva directiva salti d'una vegada del vaixell, tot fa pensar que l'últim partit de Messi amb el Barça va ser la desastrosa humiliació contra el Bayern de Múnich. Ni al pitjor guionista se li hauria acudit aquesta cloenda per al 10 blaugrana. Només queda una opció per evitar aquest final.

No podem permetre'ns que Messi es retrobi amb Guardiola —malgrat que té un punt de morbositat veure junts als artífex d'aquells anys— i no vulgui tornar mai més al Barça, encara que Bartomeu i companyia ja no ho siguin. Per tant l'únic camí possible és fer el que va fer Michael Jordan. Marxar per tornar. Hem de cedir a Messi un any al FC Andorra. Que ajudi a aconseguir l'ascens a segona A, que situï Andorra en l'epicentre del món futbolístic i que descansi i agafi aire entre muntanyes.

L'any vinent, amb els pitjors gestors de la història del Barça per davant de Joan Gaspart finalment fora del club, Messi podrà tornar al club de la Ciutat Comtal i retirar-se guanyant la lliga de Campions que tant es mereix. Si algun pas d'aquest pla infal·lible no arriba a succeir, només podem retirar per sempre el '10' i pensar on col·locarem l'estàtua de Déu nostre senyor.