Petjades d’aigua i sal

Llegir-te a tu i al Samuel durant vuit nits ha estat dur. Molt dur. Però infinitament menys dur que viure-ho. Almenys d’això se’n desprèn el que expliqueu i el que he pogut comprovar un cop tornada. Vàreu marxar a Lesbos, com molts, al principi de la crisi, segons Europa. Quan se la va trobar a les seves portes —tancades—. Els que arribaven, en canvi, ja feia anys que vivien la crisi, fugint de casa, abandonant vides a la mercè de la violència i la desesperació. Deixant enrere amics, familiars i somnis.

Vosaltres els rebíeu en una platja que a poc a poc va anar omplint-se d’armilles salvavides —per dir-ne alguna cosa— fetes d’un porexpan que no sura. Al mateix ritme, la sorra europea que rebia a les refugiades anava comptant morts que arribaven, primer a compta-gotes arrossegades per la falsa calma d’un mar tacat de vergonya roja, després a cabals. Ja sense dissimular. Éreu allà, oferint el poc que podíeu aportar, que per ells ho era tot. Europa no hi era, i potser llavors encara se l’esperava.

Més tard, vàreu voler anar a descobrir què era allò d’Idomeni del qual tothom en parlava. Us hi vàreu quedar i al cap de poc, sobrepassats per la barbàrie i la desesperació, vàreu crear Eko Camp. Un raig de llum i bondat enmig d’una crisi que espero que ens persegueixi sempre. Voldria que els nostres fills ens preguntessin què vàrem fer al respecte quan ho llegeixin als llibres d’història. Voldria veure la cara de vergonya que posem. Europa allà tampoc hi era. Ja no se l’esperava.

Sé que per tu ha estat una cura, la manera de poder explicar el que durant setmanes i mesos no us sortia quan us preguntàvem què passava. Ho fèiem des de la més absoluta preocupació per vosaltres. Però alhora us preguntàvem perquè, malgrat menjar-nos per dins la vergonya, no havíem fet el pas d’anar-hi. Us preguntàvem perquè no ens creiem el que ens deien els mitjans i ho fèiem sense voler acabar de creure que les imatges que ens fèieu arribar eren reals.

Preguntàvem perquè, covards, no desobeíem però no perdíem l’esperança d’acabar trobant la força per fer-ho. Només vam manifestar-nos aquí, segurs i a milers de quilòmetres de la vergonya més gran que hem patit aquest segle. La poca decència que ens quedava la utilitzàvem preguntant per poder explicar. I ho fèiem amb el cor encongit, els ulls apuntant a terra i la infinita vergonya de no ser allà.

Preguntàvem perquè mai has deixat de ser referent, lluita i model. Tant de bo exercicis com el vostre serveixin perquè no en calguin més. Però si mai calen de nou, que caldran, sé que trobareu forces per lluitar contra el feixisme europeu que tanca les portes a tots els que fugen d’unes realitats espantoses que no ens podem imaginar ni en el pitjor dels nostres malsons. Tant de bo siguem suficientment valents per ser desenes de milers i ser com vosaltres. I anar-hi i desobeir. Com heu fet vosaltres. Com no ha fet Europa, que encara no hi és. Ja mai més hi serà. No per vosaltres. No per nosaltres que us hem llegit.