La cerimònia de les 12

Mai van pensar que serien els següents i que estaria en joc el que llavors anomenaven democràcia i que ara tan enyoren

Som a l’any 2043 i una noia que viu a la cantonada Llobregat-Muntanya de passeig de Sant Joan i carrer Diputació s’afanya per arribar a la plaça de la Sagrada Família. Avui s’ha adormit i ara ha de córrer per no fer esperar el grup de turistes que han contractat el seu 'freetour'. Malgrat que comporta un perill obvi, és dels pocs que es basen en la història de Catalunya i no en els atractius turístics que resten en peu després del desgast de tres dècades de turisme de creuer. Sempre cita els seus grups en aquesta plaça. Des d’allà es pot admirar l’encara inacabada basílica i és fàcil d’arribar-hi pels estrangers gràcies a la parada de metro. Sempre comença el recorregut una mica abans de les dotze del migdia, sigui hivern o estiu. Sap que durant el juliol i agost es pateix de valent caminant per la ciutat, però ella ja avisa que si es vol presenciar des del millor angle possible l’ofrena diària, s’hi ha d’estar a aquesta hora.

Abans de creuar la plaça i dirigir-se a la façana de la Passió, els explica la història del temple i la contínua lluita entre voler-lo finalitzar i la màgia que desprèn una obra arquitectònica d’aquestes característiques inacabada. S’entreté poc en els detalls arquitectònics i de seguida posa en context els atents visitants. Viatja fins a finals de l’any 2018 i traça amb molta mestria un recorregut pels records polítics que s’esdevenien des de vuit anys enrere. Cap dels turistes sap exactament què va passar a Catalunya aquells anys, però sí que recorden que durant un temps, certs dies de l’any les portades de la secció d’internacional dels diaris dels seus països publicaven fotografies de grans manifestacions, majoritàriament a Barcelona. Ella assenteix amb el cap i els explica que una part de la societat catalana volia ser independent i separar-se d’Espanya. Un home canadenc pregunta que com és que de cop no en van sentir a parlar mai més. La guia turística tarda a respondre. A voltes li fan aquesta pregunta, sobretot gent de més de seixanta anys. Encara mai ha estat capaç de donar una resposta ràpida i senzilla. Malgrat tot el que li han explicat els seus pares, no acaba d’imaginar-se la sensació de viure-ho.

De cop i volta nota que l’ambient s’emplena d’un silenci expectant. Ha arribat el moment. Dirigeix tot el grup cap a la part més alta d’una de les escalinates i els fa observar la cantonada. De sobte, apareix una columna de gent. Tots van vestits de negre. Elegants. Ella els diu que porten aquesta indumentària perquè estan de dol. Es dirigeixen cap a les escales on ells estan apostats i els turistes comencen a captar els detalls de la seva roba. La majoria duu al pit una àliga amb les ales obertes, però n’hi ha d’altres que a l’esquena hi tenen una bandera amb un jou i unes fletxes.

Ella troba les paraules justes per respondre la pregunta del canadenc, i li explica que a finals de 2018, el que va començar com una broma en una pàgina de peticions per internet, va acabar portant les restes del dictador Francisco Franco a la basílica de la Sagrada Família. “Allò va ser el detonant que va causar la revolta catalana, brutalment aixafada per les forces de seguretat espanyoles amb l’ajuda dels militars. La part de la població que defensava la independència estava mancada de líders polítics vàlids. Després d’anys d’exemplars mobilitzacions no van trobar l’estratègia adequada de lluita i mentre els dirigents dels dos partits que governaven en aquell moment es llançaven mútuament els plats pel cap, l’altre partit independentista era il·legalitzat per dos partits que mai van demanar el mateix per les restes del règim franquista”.

L’home canadenc, però, no ha acabat. I pregunta si ningú de la resta d’Espanya va ajudar-los. Ella, conscient que tot el que digui pot ser escoltat pels qui ho senten tot, es limita a dir, en veu baixa, que tothom pensava que allò era una venjança contra els catalans independentistes. Mai van pensar que serien els següents i que estaria en joc el que llavors anomenaven democràcia i que ara tan enyoren. Abans que el turista interessat en els fets d’octubre pugui tornar a preguntar res més, la noia enlaira la mà i guia el grup carrer Marina avall per acabar girant per carrer Casp. Els turistes podran fer fotos a la seu del primer partit català il·legalitzat. Diuen que ho mantenen com a monument a la victòria, però no deixa de ser un recordatori per aquells que encara pensin en una revolució. Després els encaminarà cap al parc de la Ciutadella, on podran visitar el que un cop va ser el Parlament de Catalunya, reutilitzat de nou, com arsenal.

Més continguts de