El dret a no cedir més

Un Estat, sigui del benestar o del tipus que sigui, si no té opositors que fiscalitzin les mesures preses, es converteix en un monstre que va devorant estrat social rere estrat social

En un dels darrers sopars que vam poder fer amb amics de manera legal, va sorgir una discussió que, com en tot bon àpat amb la consegüent sobretaula prèvia al toc de queda, va anar derivant fins a camins irrepetibles el matí següent. La gran temàtica posada a debat era en quin moment podem començar, com a ciutadans, a oposar-nos a les mesures que ens retallen drets però que han estat preses en nom del bé comú.

Una setmana després d'aquell sopar, s'anunciaven noves mesures que no ens permeten moure'ns del municipi, que ens fan estar a les deu de la nit a casa. Això sí, podem anar a treballar perquè si no, el sistema es desplomarà —més del que ja n’està ara, vull dir—. Les mesures es succeïen, però alhora, els aparells repressors de l’estat no tenien aturador. Hores abans que les mesures entressin en vigor, el cos policial dels Mossos d'Esquadra van executar un desnonament que va deixar al carrer una família amb tres nens.

El cap dels Mossos, Eduard Sallent, en una entrevista el matí següent, va justificar la decisió presa i, evitant referir-se contínuament al fet de deixar una hora abans del toc de queda una família amb tres criatures al carrer, va defensar-se dient que malgrat que a la policia no li agrada treure famílies de casa, vivim en un estat de dret amb regles i sentències.

Aquesta frase podria resumir tota la qüestió. Com diuen Martín Caparrós i Agus Morales a l'última publicació de 5W, 'El Viejo Periodismo', l'Estat del Benestar és benestar, però també és estat. Sallent esgrimia que la base de la convivència és l'estat de dret. Aquest té unes normes, executades pels cossos policials, que són els que tenen el monopoli de la força.

En la mateixa entrevista també defensava que hi ha un circuit social que ha de donar resposta a les persones amb vulnerabilitat. Però aquest argument és un peix que es mossega la cua. Que hi hagi respostes socials és només conseqüència que hi ha qui les necessita, la part del Benestar és necessària perquè hi ha un Estat que oprimeix, retalla drets, desnona famílies i exerceix la brutalitat policial. Tot això emparat per lleis. I aquí és on entra el dilema de quin és el moment legítim per oposar-nos al funcionament d'aquest Estat que ens fa complir normes a través de la por i la repressió.

Perquè per molt que la desobediència civil hagi d'entendre's com a llibertat de qui l'aplica, acostuma a ser exercida sempre pels afectats per aquesta part repressora i opressora de l'Estat. La clau de volta és el moment en què els peons que apliquen les regles s'hi neguin. Les normes existeixen per ser complides, però per molta llei que sigui, no sempre s'ha d'obeir. El periodista Jesús Rodríguez afirmava, amb tota la raó, que les grans aberracions de la història s'han perpetrat seguint ordres.

Estem dirigint-nos sense aturador cap al que segurament serà el moment social més complicat de les vides dels que vam néixer després de les guerres del segle passat. Alhora, però, estem rodolant per un pendent de cedir drets i llibertats sense precedents. Encara ara ho acceptem en nom del bé comú degut a la situació excepcional que ens ha tocat viure. Quan aquesta acabi, algú encara creu que ens tornaran els drets que ens han tret? Els estats han vist com no hi ha oposició a un control més ferri de les fronteres. No l'abandonaran.

Han comprovat que si la història que ens venen és prou potent, poden tancar-nos a casa a les deu de la nit per fer-nos anxovar en els transports públics el matí següent sense queixes. I un Estat, sigui del benestar o sigui del tipus que sigui, si no té opositors que fiscalitzin les mesures preses, es converteix en un monstre que va devorant estrat social rere estrat social. I que consti, tots aquests arguments no estan basats ni en la negació de la pandèmia, ni l’acceptació de bases negacionistes o terraplanistes. El debat és que sent conscients de a què ens enfrontem, fins on estem disposats a cedir, sobretot davant d’una màquina que tot allò que aconsegueix, ja no ho deixa anar mai més.

Enguany fa 25 anys de la mort de Jaume Perich, un dels humoristes que més va atacar els que exercien l’abús de poder, com a norma. Possiblement la frase que més ha marcat de Perich i el seu gat és la que afirma que “jo només voldria que em respectessin el meu dret a no respectar res”. Ell va patir el costum estès durant dècades a Espanya de la censura. Agafant la seva herència com a exemple, no voldria caure en el perill que, de sobte, ens veiéssim, com a ciutadans, censurats, sense opció a rèplica. Tot en benefici d’un bé comú que sembla que cada dia se’ns escapoleixi més de les mans.

El + vist

El + comentat