De professió: encuriosit

Hi ha homenatges que no tenen un principi clar. Primer de tot, i per deixar clar el que ve a continuació, cal dir que les properes línies s’allunyen del tot del que alguns encara pregonen com l’objectivitat i la imparcialitat periodística. Deixant de banda que no existeix i que una columna d’opinió no és res més que això, opinió, aquesta és especial, perquè fuig de tot indici de neutralitat.

Com deia, els homenatges no són senzills d’escriure. N’hi ha que es converteixen en lloances a la quarta lectura que se’n fa. Són d’aquests que et surten sols, sense buscar realçar l’honor de la figura protagonista. Altres, però, tenen l’honorança com a principi d’idea. Són els més complicats. Com s’aconsegueix fer justícia en unes quantes línies?

En aquest cas, la metodologia de l’homenatjat podria fer-me servei. Però la seva vida ha tocat tantes tecles com un orgue monumental. Fiscal, advocat, magistrat i veguer. Podria quedar clar quina és la seva passió, però quedar-nos només amb el dret ens allunyaria de la grandesa de la seva figura.

Per transcendir, podria explicar que, en part, la Constitució del Principat va fer-se realitat amb la seva ajuda. Però la modèstia que el caracteritza ens respondria que era el que tocava en aquell moment. La Carta Magna va acabar amb la que era la seva ocupació formal. Això em porta a poder dir que va passar a la història com l’últim veguer del país, però de nou li restaria importància. No ens podem quedar estancats en el passat, em diria.

Potser el que més el caracteritza és la seva jubilació. El retir, en aquest cas professional, és un eufemisme. No sé si mai ha treballat tant com ho ha fet des que al 93 va decidir dedicar-se a moltes de les seves altres passions. Art, història, meteorologia, família o arreplegar trossets del passat per classificar-los. No, cap copsa la magnitud de la seva obra.

Començaré, doncs, pel final, que no és mai altra cosa que el principi. De petits ens deien que la curiositat mata. En té 96 i aquesta passada setmana va presentar en societat l’enèsima obra literària d’investigació i recerca. Sembla que la curiositat ha entès que ha trobat un aliat i li dona la força necessària per no aturar-se.

Encara recordo un dels primers treballs universitaris que ens van encarregar. Havíem d’entrevistar una personalitat del nostre lloc d’origen. Vaig pensar que optaria pel boc gros. Avi d’amics, referents de pares i orgull pel país. Era la figura perfecta per entrevistar i saldar una de les primeres proves universitàries. Res més lluny de la realitat. Encara és, a dia d’avui, una de les entrevistes més complicades d’escriure a què m’he enfrontat mai.

Només d’entrar al seu santuari, l’estudi on treballa, vaig començar a entendre que no seria bufar i fer ampolles. Aquell espai respirava història, interès genuí i una vida dedicada a l’aprenentatge continu. En acabat, no sabia ni per on començar. Dues hores amb ell em van semblar suficients per escriure tres o quatre capítols d’un llibre. Té tants coneixements de qualsevol temàtica que les enllaçava sense necessitat d’escoltar cap pregunta. No puc ni imaginar quants toms ocuparia tot el que recorda.

Encara ara, quan una taula reuneix la seva estimada família i tinc la beneïda sort de trobar-m’hi assegut al voltant, segueix preguntant a tort i a dret. A fills, nets i amics. L’encurioseix tot. Des d’un documental sobre mossèn Ramon i AINA, fins a les conseqüències del Brexit a Irlanda o la perillositat de Bolsonaro a Brasil, passant per les noves tendències en psicopedagogia infantil. Beu del coneixement.

Fa uns anys, Francesc Badia i Batalla va dir que no li interessava escriure les seves memòries. “Em falta temps”, va admetre. Però les memòries no només poden escriure’s amb paper i bolígraf per poder ser llegides. Els records dels familiars marcaran l’ordre dels capítols, mentre que les pinzellades repletes de detalls les posarà tot aquell qui hagi compartit quelcom amb ell. I per fi ho tinc. El millor homenatge és no oblidar.