Ets revolta

Ets a Sudan del Sud, ajudant els que queden vius després del sagnant atac a Malakal. Segueixes a Dadaab, esfereïda per no trobar solucions a les condicions de vida del camp de refugiats que acull —maldestrament— més gent del planeta. T’estan fent fora de Calais, però aniràs on vagin tots els que feia setmanes que vivien allà.

Acabes d’arribar a Idomeni, la nova —però no última— vergonya d’Europa davant el drama que viuen desenes de milers de persones. A Lesbos encara hi ets. Mai has marxat. Ni de la tanca de Ceuta. Ni de Jabalia, a la Franja de Gaza. Ets a molts més llocs, observant amb uns ulls ja cansats com no aprenem del passat i com les mateixes escenes tràgiques es repeteixen sense descans cada dia.

Les petites revoltes d’aquí et troben a faltar però som conscients que has de ser allà. Algun dia tornaràs, exhausta de regalar somriures sincers però ineficients més enllà de procurar uns segons de distracció i comprendràs que les preocupacions que tenim ací estan a un altre nivell. Ni millor ni pitjor. Diferents perquè simplement no serem mai capaços d’entendre què es viu als camps de refugiats dia rere dia.

Molta gent no entén què hi fas allà, ja hi ha suficients problemes aquí, diuen. Els confon que la teva revolta —com la de molts més— no sigui una revolució armada ni un avalot constant. Ajudes els que fugen perquè ningú més ho fa. Són els nostres avis fugint d’un règim feixista no condemnat. Poden ser els nostres néts escapant-se de vés a saber què.

Agraeixes les abraçades sinceres nascudes a l’infern on viuen els qui busquen esperança en una terra governada per desagraïts i vergonyosament egoistes. A la tornada trobaràs a faltar als qui la paraula valentia els queda curta. Estic convençut que tot el que ens podràs explicar ens farà veure que vas marxar sent una i has retornat sent una altra.

Com tu, totes. Totes com tu. Ets revolta de cor obert i puny tancat. Gràcie