OPINIÓ

Ara toca Podemos?

A mitjan anys setanta, coincidint amb l’agonia i la mort del dictador, l’oposició democràtica que havia lluitat contra el franquisme, és a dir, les esquerres, s’anaren estructurant entorn del Partit Comunista d’Espanya (PCE) i d'una munió de partits socialistes adaptats cadascun al seu territori: el PSC a Catalunya, el PSGA a Galícia, Euzkadiko Ezkerra al País Basc, el PSA a Andalusia, el PSV al País Valencià, el PSI a Balears, a més d’altres partits semblants a altres territoris. De cara a les primeres eleccions generals, aquests partits s’organitzaren a l’entorn de la Federació de Partits Socialistes, que es presentà a les eleccions en coalició amb el Partit Socialista Popular (PSP), liderat per Enrique Tierno Galván, una persona de gran prestigi intel·lectual i que, dos anys després, es convertiria en batlle de Madrid. Era una candidatura potent, amb una forta implantació territorial i un líder carismàtic. Vet aquí, però, que la socialdemocràcia europea optà per donar suport polític, econòmic i mediàtic al PSOE i al seu jove líder, Felipe González. I aquell partit, gairebé sense bases, es convertí en la segona força política, després de la UCD d’Adolfo Suárez, mentre que el PSP i els seus socis federats no arribà al sis per cent dels vots.

A partir d’aquí, el PSOE llançà una OPA, més o menys hostil, als partits socialistes d’àmbit territorial. Amb un discurs federalista i d’esquerres, antimilitarista, el PSOE absorbí el PSP i la majoria de partits socialistes: uns amb la promesa de tenir grup parlamentari propi (el PSC) i uns altres perquè patiren escissions traumàtiques que els deixaren molt debilitats. A Galícia quedà una part del PSGA, que seria l’embrió del BNGA —que ha arribat a tenir més del 20% dels vots—; a Aragó quedà la Xunta Aragonesista; al País Valencià es fundà la Unitat del Poble Valencià, i a Balears, després d’una greu escissió, el PSI donà pas al PSM de Mallorca i de Menorca, que adoptaren una estructura federal.

Vet aquí que el PSOE, pocs anys més tard, l’any 1982 guanyà les eleccions per una amplíssima majoria absoluta. Però, d’aquella Espanya federal, només en quedà el nom. I de l’eslògan del PSOE “OTAN, de entrada NO”, en quedà un entusiasta SÍ a l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, que guanyà per poc marge de vots gràcies a una gran campanya mediàtica.

A poc a poc, des de l’esquerra, tornaren a créixer els partits sobiranistes o partidaris de l’autodeterminació. Amb tot en contra, sense suport dels mitjans de comunicació, sense mitjans econòmics, però amb una creixent implantació territorial basada en candidatures municipals, el nacionalisme d’esquerres s’anà convertint en una seriosa alternativa de govern als Països Catalans, a Euskadi i a Galícia. Com a mostra, els grans resultats electorals obtinguts a les passades eleccions municipals i autonòmiques. La crisi del bipartidisme, la corrupció dels dos grans partits, les polítiques neoliberals impulsades durant la darrera etapa de Zapatero i els quatre anys de Rajoy auguraven un fort creixement a les forces polítiques que havien treballat tan durament durant anys, denunciant la corrupció i creant una xarxa de militància política honesta i altruista.

Però, com ja va passar els anys setanta, de cop i volta apareix a les pantalles de televisió i a les portades dels diaris una cara nova, que, a les eleccions europees, fins i tot, és el logotip de les paperetes electorals de la candidatura de Podemos. Ens promet reformar la Constitució i defensa una Espanya plurinacional, també promet grup parlamentari propi als seus socis de “la perifèria” i ataca durament les oligarquies, “la casta”, i defensa la República... I quan ha fet un gran resultat electoral, resulta que no pot formar quatre grups parlamentaris i que no té força per modificar la Constitució i que defensar la República no és una prioritat i que segons qui (com qualque gran banquer) no és casta i que el referèndum de Catalunya ja no és una línia vermella... Això és així, perquè ara el que importa és llevar la dreta del govern, perquè això és el que realment importa, perquè tota la resta pot esperar perquè, tanmateix, amb un ministeri de l’Espanya plurinacional ja podem anar tirant.

Perdonau-me, però aquesta pel·lícula ja l’havíem vista i, malgrat tot, molts de sobiranistes i d’autodeterministes tornen a picar l’ham. De bell nou, des de l’esquerra espanyola es tornen a fagocitar opcions de canvi real a l’estat espanyol, les que qüestionen l’estructura caduca i casposa d’un Estat que sempre ha perseguit la uniformització i l’aniquilació de les llengües i cultures no castellanes.

És clar que és important impedir que la dreta espanyola segueixi governant, però sense oblidar que el que és imprescindible és preservar i fer créixer les opcions polítiques que evitin la consumació del projecte nacional castellà i, en el nostre cas, impedir un espoli fiscal que ja és asfixiant.

Més continguts de

El + vist

El + comentat