OPINIÓ

Llibertat, amnistia i...

Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia! Aquest crit es convertí en el clam per la democràcia durant els anys setanta, a cavall entre el final de la dictadura i la transició política. Pensàvem que ho havíem guanyat tot i ens hem adonat que tot ha estat adulterat: la democràcia que tenim està dirigida per les oligarquies de sempre, l'amnistia ha servit més als franquistes que als demòcrates represaliats per la dictadura i l'Estatut d'Autonomia ha estat descafeïnat per una concepció d'Espanya centralista i uniforme.

Avui, quaranta anys després de la mort del dictador Franco, el govern del Partit Popular ens fa tornar a aquell temps. Amb l'aprovació de la Llei de seguretat ciutadana, els qui vàrem viure aquells anys apassionants tornam a reviure els temps de foscor, de repressió i de por: les corregudes davant els grisos, les tortures a algun company detingut i l'empresonament. Em direu que exager comparant aquells vells temps amb els actuals; però, en alguns aspectes, tornarem a viure situacions semblants durant el temps que estigui vigent aquesta llei –esperam que només siguin uns mesos.

Preocupa, especialment, el poder i la impunitat que s’atorga a les forces de l'ordre: la seva denúncia té valor probatori i, per tant, és suficient per imposar una forta sanció al denunciat que no sigui capaç d'aportar una prova que demostri la seva innocència, poden practicar escorcolls personals com a controls preventius, poden immobilitzar i retenir una persona durant sis hores mentre comproven la seva identitat, poden deportar immigrants en contra de les normes de la Unió Europea... La llei preveu fortes sancions per a les concentracions no comunicades a les delegacions de govern i multes de fins a 30.000 euros per a les militants de FEMEN que exhibeixin els pits o per als activistes de la PAH que vulguin aturar desnonaments –els qui perden la casa no tendran ni el dret d’expressar amb crits la seva desesperació–. I prohibeix captar imatges de la policia en el moment d'una detenció o de la repressió en una manifestació. Tot plegat deixa l'aplicació de la llei en mans del criteri de les forces de l'ordre públic, convertides en jutge, que poden actuar amb una total arbitrarietat sense l'amenaça de ser posades en evidència per una fotografia o per unes imatges de televisió.

Qualcú dirà que mostram poca confiança en la integritat dels cossos policials. Pot ser que la generalització sigui injusta i que la major part dels seus membres siguin professionals íntegres. Però, malgrat que sigui així, alguns han comès excessos, tan greus com els que varen costar la mort de quinze immigrants als qui, amb pilotes de goma, se'ls impedí arribar nedant a la costa. Per no parlar dels prejudicis lingüístics de molts d’agents que els han conduït a vexar ciutadans per parlar amb la seva pròpia llengua, distinta del castellà –a Mallorca en tenim dotzenes d'exemples–. Si alguns han actuat amb tanta prepotència quan, en teoria, la llei no els ho permetia, què no seran capaços de fer si gaudeixen de les garanties legals i de la impunitat que els atorga el fet de no poder ser enregistrats en el moment de les seves accions.

Al capdavall, aquesta llei traspua la ideologia extremista dels seus autors. Entenen la seguretat com a repressió. Veuen la llibertat dels individus com una amenaça. Han perdut el respecte de la gent i pretenen guanyar-lo per la imposició i la força. És el signe de la dreta espanyola, extrema i fanàtica que, una vegada i una altra, reprimeix les llibertats amb violència. Els d'aquí prohibeixen els símbols, els d'allà volen fer callar les veus dissidents. Quan no poden convèncer volen vèncer, sempre per la força. Però, al capdavall, només demostren la seva feblesa i la seva por de la llibertat. Perquè saben que una societat d'individus formats i lliures mai més no els tornarien a votar, després d’haver mostrat la seva vertadera cara i a qui serveixen.

Resta un any per a les eleccions generals, un any que serà molt llarg, durant el qual, si s'aplica aquesta llei, ens haurem de tornar a manifestar per les llibertats perdudes i demanar l’amnistia per als castigats injustament; però ja no cridarem “estatut d'autonomia” perquè també ens han cremat aquesta il·lusió. Avui sabem que, si volem deixar de veure reprimida la nostra llengua, si volem que s'acabi l'espoliació econòmica que patim, si volem ser lliures com a individus i com a Poble, haurà de ser fora d'Espanya, lluny d'una dreta rància i corrupta que mai no canviarà.

 

Més continguts de

El + vist

El + comentat