ENTREVISTA

Antoni Vicens: “Les Illes necessiten consens per defensar els seus interessos”

El subdirector del centre balears europa ha assegurat que "És important ser realistes i observar fins on podem arribar"

Antoni Vicens (Sóller, 1986) és actualment subdirector del Centre Balears Europa i la persona responsable de dirigir la delegació que treballa des de Brussel·les. Vicens és llicenciat en Ciències de la Mar per la Universitat de Las Palmas de Gran Canària i en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED); és també màster en Diplomàcia i Funció Pública Internacional pel Centre d’Estudis Internacionals (CEI) i la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), i màster en Logística i Direcció d’Operacions per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Abans d’arribar al càrrec actual, a començament d’enguany, l’actual responsable de la delegació del CBE a Brussel·les ha desenvolupat durant sis anys diverses tasques en l’àmbit de la diplomàcia internacional, a l’ambaixada espanyola a Namíbia, a la Direcció General d’Afers Marítims i Pesca de la Comissió Europea i la Delegació de la Generalitat de Catalunya davant la Unió Europea. A Antoni Vicens li ha arribat l’encàrrec d’encapçalar l’equip que treballa des de la capital d’Europa en un moment en el qual la Unió es troba plena de fronts oberts.

Quin és l’Estat de Salut de la Unió Europea?

La Unió Europea va néixer d’una crisi i els moments en què realment hem estat fora de crisi han estat una excepció. Allò que passa és que estam mal acostumats perquè Espanya hi va entrar en un moment -l’any 1986- en el qual pareixia que tot anava a l’alça. En realitat, la UE és una suma de petites passes que van endavant i endarrere. No crec que hi hagi, a parer meu, una crisi sistèmica que ens dugui a la destrucció d’aquest projecte per molt que hi pugui haver nombroses veus que defensin aquesta visió. Una vegada passada la crisi econòmica, és veritat que certes qüestions sensibles, com ara la crisi migratòria a la Mediterrània, el Brexit, l’augment de l’extrema dreta i el poc respecte a l’estat de dret que es dona en alguns indrets de la Unió, poden fer creure que realment som molt a prop de l’abisme. Jo crec que no, veníem d’uns anys 90 i principi dels 2000 en què semblava que tot anava a l’alça, fins que arribam a la “Constitució Europea” fallida. A partir d’aquí passen tres anys fins que li trobam un arranjament amb el Tractat de Lisboa, que encara no ha acabat de definir del tot el projecte d’Europa. Això no significa que no tinguem projecte, senzillament que no ha quedat definit de manera tan concreta. Hi ha veus que apunten cap a diverses direccions, unes que defensen anar cap a una Europa de les Regions, d’altres que veuen necessària una Unió Europea que vagi a dues velocitats i d’altres més properes a les tesis britàniques de deixar-nos d’històries, reforçar els estats i defensar el mercat comú. Tot això es produeix alhora i fa veure una mena d’abisme generalitzat. També va passar fa quatre anys amb la crisi grega, n’han passades tantes d’altres al llarg de la història de la Unió, i hem continuat endavant. La nova Comissió Europea que es formi després de les eleccions de l’any que ve tindrà com a missió més important redefinir el rumb d’una Unió Europea amb un membre menys, el Regne Unit. Una tasca gens fàcil.

Dels tres projectes d’Europa que has apuntat, amb quin et sents més identificat?

És important ser realistes i observar fins on podem arribar. Per exemple, tot allò que hem aconseguit avançar en matèria de medi ambient gràcies a aquest cabal comunitari que duim és un fet excepcional al món. Hem aconseguit que molts països tinguin uns estàndards en temes de sostenibilitat que hauria estat molt difícil que els tinguessin si fossin fora de la Unió. Jo particularment em sent més còmode d’aprofundir en un sistema que reforci la veu de les regions perquè és on trobam gran part de les problemàtiques del dia a dia de la gent. Si miram el nostre cas concret, que som realitats insulars, ens convé reforçar aquesta imatge de regió, no només perquè ho siguem, sinó perquè més enllà d’això, el nostre espai i els nostres socis naturals són regions com ara Còrsega, Sardenya, les illes gregues, etc. Crec que ens interessa reforçar els lligams entre nosaltres. De vegades l’estat queda massa petit per als grans problemes de la humanitat, i massa gran per als petits problemes que els ciutadans tenen a cada regió determinada. Però hem de ser realistes, els estats difícilment cediran gaire més sobirania en segons quins camps.

Quins socis tenen les Illes Balears a la política europea i en quins temes clau es treballa amb ells?

Partim d’una realitat que és que el Govern de les Illes Balears forma part d’un estat com és l’espanyol. Acords com la CARUE o el CORE permeten a diferents nivells que les comunitats autònomes coordinin les seves actuacions o comparteixin experiències, i fins i tot tinguin presència en algunes àrees del Consell d’Europa. Tampoc no descuidem que sobretot en matèria de cultura, la comunicació és especialment fluïda amb les delegacions de les comunitats autònomes amb les quals, com queda palès sobre el nostre Estatut d’Autonomia, tenim especials lligams. Però com ja he apuntat, hi ha uns altres socis amb els quals actualment intentam establir relacions més estretes. Es tracta de regions insulars com nosaltres, que tot i que ens trobam separades per milles i milles d’aigua, es troben en una situació molt semblant a la nostra, amb una realitat i uns problemes molt semblants als nostres, com són Còrsega, Sardenya i Creta. Són regions insulars que no formen un estat i tenen força limitada la seva veu dins Europa.

Quins són els problemes que compartim amb aquestes regions?

Per començar, el nostre estatus dins la Unió Europea. Així com les regions ultraperifèriques, com ara les Illes Canàries, tenen aquest estatus especial reconegut dins els tractats de la Unió que li atorguen grans compensacions per la gran distància que els separa del continent, nosaltres no tenim cap estatus especial. I cal tenir en compte que tot i no trobar-nos a tanta distància de l’Europa continental, el fet que no puguem estar connectats per via terrestre amb la resta de la Unió ja limita molt, tant les nostres oportunitats comercials com l’eficiència en la gestió de recursos necessaris per viure. A més, en ser territoris clarament limitats, la qüestió mediambiental té especial rellevància, i dins aquest camp, temes com la gestió dels residus, els recursos hídrics i l’energia són els que tenen més rellevància. Com maximitzar l’autosuficiència i com ens connectam amb el continent són qüestions que afecten el dia a dia de tots nosaltres.

I quines solucions s’hi poden trobar actuant de manera conjunta?

Per una banda, sumar veus i actuar de manera coordinada davant la Unió Europea en la defensa dels interessos comuns entre aquestes regions insulars ens dona més possibilitats d’èxit. Aquesta coordinació hi és alhora per demanar a la Unió Europea que ens reconegui un estatus especial pel fet de ser illes. En aquesta demanda, creiem que són importants també les relacions amb dos estats insulars com són Malta i Xipre. Per una banda, nosaltres podem aprofitar la seva presència a les institucions europees per fer-hi arribar la nostra veu i, per l’altra, aquests estats guanyen poder d’influència gràcies a les relacions amb aquests territoris que formen part d’altres estats. Per altra banda, hem establert com a norma que sempre que hi hagi un membre d’algun dels governs autònoms d’aquestes regions insulars mantindrà una trobada a la qual serem presents la resta de delegacions insulars per tal de posar-nos al dia de com es gestiona cada àrea de cada territori. D’aquesta manera, podrem compartir coneixement, saber quines experiències tenen més bons resultats en cada àrea i implementar-les si és convenient de la manera que s’estimi oportuna a cada illa o arxipèlag. A més, hi ha un altre aspecte important, i és el manteniment i projecció de les cultures mediterrànies. La mar, alhora que ens separa, també ens uneix, en el sentit que amb petites diferències tenim una manera semblant de viure. Tenim també un patrimoni històric, lingüístic i cultural molt ric que s’ha de posar en valor. En algunes d’aquestes illes es parlen fins a quatre llengües i és important establir sinergies per protegir-les i projectar-les cap al futur.

Tant la vida política illenca com la ciutadania creus que viu mentalment massa allunyada d’Europa?

És possible. Vaja, jo personalment crec que sí, però no en una dosi major ni menor a la de la majoria de llocs de la Unió Europea. El fet que sigui la institució de govern més recent que tenim i la més allunyada geogràficament no ajuda a tenir-la gaire present. De vegades, fins i tot se’n parla com si fos un ens estrany i extern que decideix per nosaltres. Des de Brussel·les, i m’imagín que no tot deu ser pel poc sol que hi acostumem a tenir, les coses es veuen diferent. A les diverses institucions de la Unió es decideixen coses molt importants de la nostra vida diària i de vegades això no és tingut en compte ni s’aprofiten prou les oportunitats que aquest escenari ofereix. Com deia abans, la Unió Europea és un projecte que encara està per definir i crec que els ciutadans hauríem de prendre consciència que Europa som nosaltres, la formam nosaltres, i que, per tant, tenim la responsabilitat de construir-la també nosaltres. Perquè si no ho feim, vindrà algú a fer-ho per nosaltres, ho farà a la seva manera i aleshores no ens podrem queixar si no ens agrada el que ens trobam.

Més continguts de