"Ajunta-hi la gana, la set, els peus cremants..."

Abans de l'estiu parlava de 'Síria, la millor llum de juny', recordant un país magnífic per al turista apassionat per la història, el país que Rosa Regàs retrata tan bé a 'Viaje a la luz del Cham'. Ara, la pitjor llum de setembre ha caigut sobre Síria –i sobre Afganistan i sobre Somàlia i sobre tants països dels quals la gent ha de fugir. Alep, la ciutat on Agatha Christie, gran amant de l'arqueologia entre altres coses perquè el seu marit s'hi dedicava –llegiu-ho a 'Las damas de Oriente' de Cristina Morató–, està destruïda. Palmira, l'atractiu de la qual descriu molt bé Morató al llibre 'Cautiva en Arabia', està en mans dels fanàtics més terribles que van decapitar un arqueòleg de 81 anys i van deixar el cap al costat d'una columna clàssica. La ciutat que va ser un dels centres de la Ruta de la seda serà destruïda com ho ha estat el temple de Bel.

I, com a conseqüència de tanta guerra i barbàrie, no paren de créixer els terribles naufragis al Mediterrani, les cues de refugiats, les aglomeracions a les estacions de tren de l'est d'Europa i l'acollida glacial i indiferent dels estats mentre la vida quotidiana dels europeus continua inalterada. El drama humà que semblava inimaginable a la vella i civilitzada Europa té unes dimensions cada cop més tràgiques. Fa dies que costa veure les imatges dels informatius i dels diaris perquè la sacsejada que provoquen les fotografies de persones mortes a la platja -especialment les dels nens- es fa cada cop més insuportable; imatges que ens demostren que hem avançat molt poc i quin és el nostre grau de civilització i d'humanitat: està sota terra, sota mínims.

Després de les grans tragèdies del segle XX potser era una ingenuïtat pensar que mai més veuríem a Europa patiments humans d'aquestes dimensions. Els exiliats sirians formen cues com les que van formar els espanyols vençuts mentre fugien cap a França, aquelles cues a la frontera que van immortalitzar fotògrafs com Robert Capa o Agustí Centelles i que pensàvem que formaven part dels llibres d'història i de fotografia. Les fotos en blanc i negre prenen color a les portades dels diaris d'aquests dies. Fotos de cues com les de les persones que van haver de marxar de París quan els nazis van envair-la. Una fugida, unes cues d'exiliats que l'escriptora Mercè Rodoreda –que era en aquella fugida col·lectiva i desesperada com ho és l'actual– va descriure així en una carta a Anna Murià del 1940 i després en el conte 'Orleans, tres quilòmetres'. Uns textos plenament vigents:

"Vam passar els tres primers dies de viatge ficats en un tren que vam trobar per casualitat, ple de soldats en retirada, i al cap de tres dies vam deixar el tren perquè gairebé no ens havíem mogut de lloc. Ja anàvem bruts i estàvem cansats."

"Aquella nit, després de molt caminar per carreteres al costat d'una allau de fugitius capcots i silenciosos vam dormir en un cobert, sobre la palla i a dos quilòmetres de l'exèrcit alemany."

"Travessàvem Meung en ruïnes. Per terra, obstruint el pas, hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls menjats de mosques voltats d'un bassal de sang. Davant nostre, a l'altra banda del carrer, asseguda en una cadira, tota vestida de negre i amb les mans blanques i encarcarades sobre la falda hi havia una vella morta. Ningú no gosava acostar-s’hi.

Ajunta a tot això el soroll obsessionant de les carretes, (...) ajunta-hi la gana, la set, els peus cremants de tant caminar plens de butllofes i els avions que no oblidaven de rendre visita."