Menys emojis i més anàlisi

Estiu de grans estrenes cinematogràfiques: 'Cars 3', una història depriment d’un campió de carreres que es veu anul·lat i apartat de la seva vida laboral per joves amb millor tecnologia; 'Spiderman', un adolescent amb alguns problemes de relació social que triomfa quan es posa el vestit de superheroi i té molt bon cor; i 'Emojis'. (És evident, sí, que necessito una bona pel·lícula d’adults, sense crispetes, però aquest és un altre tema). 'Emojis' és una cinta –prescindible per al meu gust– que transcorre dins d’un mòbil, que està protagonitzada per les emoticones que molta gent fa servir en els seus missatges –amb text o sense– i que fa riure els més petits amb acudits que tenen a veure sovint amb el vàter (no és una metàfora, és literal).

L’embafament d’emoticones que provoca la cinta és important, però no menys esgotador que l’abús d’emojis que, cada cop més, se'n fa a les xarxes socials, i el missatge de la pel·lícula està tan carregat de sucre com l'excés dels dibuixets a Internet. Ningú dubta que les emocions són importants, que són el motor i el xip que posa en marxa la maquinària de la comunicació humana –i també de l’educació– i ens obre a un món immens de descobriments i curiositats. Però el món de les emocions, tan 'xupiguai' per alguns, portat a l’extrem i com a únic motor de la comunicació, potser pot portar-nos directament a la selva.

El predomini absolut de l’emoció ens porta a vegades a la visceralitat, al sectarisme, al nul equilibri davant les opinions i les posicions dels altres. Acaba desembocant en la irracionalitat. Sense voluntat de fer teories psicològiques, simplement des del territori del dubte i la pregunta, em comença a resultar cansat el panorama de les xarxes, especialment després dels atemptats de Barcelona i de Cambrils, de la politització que se n'ha fet –per totes bandes– de la tragèdia, dels atacs a la premsa que no seguia la bíblia nacionalista, de l’entronització als altars de la premsa que sí que la seguia, de boicots i de paraules gruixudes, de molt molt sectarisme, de molta mala idea des del nacionalisme espanyol més tronat i ranci. De manipulacions i, fins i tot, d’invencions. Sembla que la raó ha desaparegut del mapa i només hi ha lloc per a l’emoció sensacional.

Des de sempre estem acostumats a una informació esportiva emocional, descaradament emocional –amb els meus, els superbons, i els altres–, però ara sembla que tota la comunicació s’hi torna. Fins ara amb dos diaris un podia estar informat, però ara com a mínim en necessitem quatre i hem de saltar per edicions digitals plenes d’informacions emojis suposo que per l’efecte de les xarxes socials precisament.

Si dissenyés samarretes, en faria una amb aquest lema: "Menys emojis –els dibuixats i els mentals- i més anàlisi". Menys emoció en estat pur, menys víscera i més pensament, raó, anàlisi i equilibri, 'please'.