‘Permagel’

Eva Baltasar s’estrena amb molta força amb la veu d’una lesbiana suïcida

'Permagel' ha estat una revolució a les llibreries. La primera novel·la d’una poeta, que es va esgotar en poques hores per Sant Jordi, ha arribat a la cinquena edició i acaba de rebre el premi Llibreter a Catalunya. Tot sense cap campanya de màrqueting al darrere d’una gran maquinària multinacional perquè 'Permagel' ha estat editada pel Club editor.

L’editorial dels grans Rodoreda, Sales, Víctor Català, Alice Munro... aposta també per joves autors com Eva Baltasar, que fins ara era coneguda com a poeta, en uns cercles –per tant- molt més minoritaris que amb aquest ja 'best-seller'.

Confesso que vaig començar 'Permagel' amb prejudicis, pensant trobar-me amb un llibre de moda entre 'modernets', amb el típic exemple de literatura 'de dones' en temps d’onada feminista, pensant que, segurament, tampoc n’hi hauria per tant en un moment en què tants llibres són sobrevalorats. I ara confesso que m’he hagut d’empassar cadascun d’aquests prejudicis, un a un, perquè són totalment falsos.

He devorat 'Permagel', un llibre que s’ha de llegir dos cops: un per l’argument, per la història que explica Baltasar i, dos, per paladejar l’estil, la llengua, les imatges. Baltasar troba una veu literària potent i original, molt original.

La història està protagonitzada per una lesbiana suïcida, cínica i sarcàstica, tancada dins la seva closca dura duríssima per no patir, per no mostrar ni una mica de l’enorme sensibilitat que té i l’atracció per l’amor més pur (el permagel és una capa de la terra que mai es desgela). Una lesbiana suïcida que esquartera i destrossa amb un humor brillant la seva família (les descripcions de la mare són increïbles) i que quan vol pot ser molt cínica. Una dona que troba en el sexe una via per escapar temporalment de la mort –diu-. Una protagonista que pot provocar l’escàndol en alguns lectors o riallades en altres. Tot i que hauria de ser un gran drama –a vegades ho és i molt-, l’humor és vital a 'Permagel' i aquest és un dels grans plaers que provoca. Ironia, sarcasme, humor negre...

Si la primera lectura és trepidant, la segona és un plaer. Però que ningú s’espanti, no estem parlant de pesats comentaris lingüístics. No. Parlem d’imatges naturals, vives, modernes, noves i sorprenents. Baltasar escriu: “és tan indesitjable com cultivar cucs en una úlcera”, o “les veïnes mal follades tenen farmacioles dignes d’un refugi nuclear” o “tenia aquella injustícia en forma d’ou de fusta encallada al coll” o “al seu costat, el crac del 29 semblaria una escapada de cap de setmana a la Costa Brava”. Un estil brillant per amagar sota una gruixuda capa d’humor negre i distància freda una bona capa de sensibilitat i tendresa.

Etiquetes

Més continguts de