Sensacionalisme i llegenda negra

La història és un material altament sensible i escriure-la és una operació delicada. Es pot fer a base d'oblits, com dèiem parlant dels de Francesc Areny i Francesc Viadiu al monument als passadors a la Massana dedicat als herois a Andorra durant la Segona Guerra Mundial. I es pot escriure a base d'interpretacions sense proves i amb una presentació sensacionalista, que només busca impactar i sorprendre. I això és el que fan Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas a 'El marqués y la esvástica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado' (Anagrama).

La germanista i el reporter, que comptem amb altres treballs de prestigi i rigor en la seva trajectòria, tenen com a objectiu en aquest llibre desemmascarar el periodista espanyol César González Ruano i demostrar la seva estreta vinculació i col·laboració amb els nazis a París, des d'on enganyava jueus fent-los creure que els evadiria cap a Espanya. El trajecte dels camions plens de jueus, però, acabava poc abans d'arribar a la frontera amb Andorra, expliquen.

Sala i García-Planas desmunten realment l'aureola de l'intel·lectual i el presenten com un oportunista aprofitat, gurmet i 'bon vivant', que amaga rere una brillant ploma moltes mentides. L'efecte del llibre ha estat immediat i un premi d'assaig dedicat al periodista n'ha esborrat de manera fulminant el nom. El llibre viatja per Alemanya, París, Madrid -on coneixem l'amant i la filla secreta d'Alfonso XIII- i també per Andorra.

El Principat és un gran protagonista del llibre. Els autors parteixen del famós reportatge d'Eliseo Bayo a la revista 'Reporter' el 1977 sobre la llegenda negra a Andorra -tot i admetre que el periodista no va aportar proves i que no és un testimoni gaire fiable perquè creu en els extraterrestres- i estiren i estiren el fil; engeguen el ventilador a tot drap.

Sala i García-Planas fan just el contrari que Josep Calvet a 'Les muntanyes de la llibertat' (L'Avenç) un historiador que, tot i tenir testimonis orals, només recull un cas amb proves (un judici a França) de passadors assassins. Calvet no ha publicat mai res que no pogués provar.

En canvi 'El marqués y la esvástica', que fins i tot titula un capítol “Corazonada” (ben explícit el mètode de treball), recull testimonis orals, fins i tot un comentari a un bloc. Els autors consulten diversos arxius, revisen documentació judicial, van a excavar prop de la frontera andorrana buscant ossos i acaben admetent obertament i explícitament en diversos moments del llibre que no tenen proves sobre la llegenda negra andorrana. Però, malgrat això, es reafirmen en la seva hipòtesi inicial: “Tampoco tenemos pruebas de que en Andorra se masacrara de manera organizada a judíos que escapaban en camiones -le digo a Rosa. / -Con o sin camiones, sabemos que se mató a judíos.”

L'epíleg del llibre transcorre amb els dos autors en una estació d'esquí dialogant amb una copa de xampany caríssim a les mans: “¿Seguimos esquiando sobre huesos?” / “Cadáveres silenciados.-dice Rosa. Pienso en todo esto con el champán G. H. Mumm en el paladar, observando la nieve.”

El problema no és que parlin de la llegenda negra, perquè d'actes brutals n'hi ha hagut a qualsevol frontera en temps de guerra, el problema és el tractament sense proves i la presentació del tema.

Sala i García-Planas demanen que Andorra investigui els possibles crims comesos durant la Segona Guerra Mundial. Potser sí que seria el moment d'investigar, d'establir la proporció de llegenda negra i d'heroisme, de difondre l'activitat de les xarxes que van ajudar a evadir pilots aliats, jueus i tanta gent. Catalunya amb el projecte 'Perseguits i salvats', per exemple, publicita aquesta part positiva. Andorra, per contra, corre el perill de ser associada només a la llegenda negra que queda gravada a les ments i perdura. No fa gaires dies, per exemple, La Vanguardia citava les tesis del llibre de Sala i García-Planas com a complement d'una notícia d'una agressió en una discoteca a un jove jueu.