Teresa Colom no és una poeta delicada
‘La senyoreta Keaton i altres bèsties’ mostra una narradora profunda, amb moltes preguntes existencials, divertida a vegades, que ens presenta un món dur i brutal: animal
Aquesta temporada pre Sant Jordi tenim moltes estrenes: Pilar Burguès com a escriptora, la poeta Teresa Colom com a narradora i Teresa Cairat com a historiadora. De moment. El panorama s’anima i la selecció nacional va molt més enllà dels Salvadó, Morell, Peruga, Villaró, Dallerès, Gibert… que fa anys que triomfen i dels “joves valors” que es van consolidant com ara Fenoll, Rubio, Gàlvez…
Teresa Colom ha creat un llibre de contes molt potent. Els cinc relats que integren ‘La senyoreta Keaton i altres bèsties’ inclouen tots un part, però no és només un llibre sobre la maternitat (no confondre de cap manera amb un llibre de dones per a dones ni en una sublimació de l’art de tenir fills; no té res a veure amb això). És un llibre sobre la vida i la mort, molta mort.
Els cinc contes del volum publicat per Empúries estan plens d’elements de ciència-ficció, onírics, surrealistes, fantàstics… com li vulguem dir. Tot és extraordinari. Les narracions estan ambientades al segle XIX en escenaris molt anglosaxons, amb senyors i criats, amb carruatges i tes però, de cop i volta, aquests escenaris es veuen alterats per esdeveniments fantàstics, brutals (hi ha moments ‘gore’), es veuen alterats per animals o extremitats d’animals. És com si Colom, amb un estil impecable i una llengua que flueix molt bé, hagués posat en una coctelera Poe i els drames rurals de Víctor Català i hi hagués afegit una mica d’humor (uns tocs de Kafka?) i el resultat fos una gran sorpresa per al lector i, alhora, l’activació d’alguna pregunta, d’algun dubte existencial.
La vida dels contes de Colom és molt dura, molt animal, amb instants de bellesa això sí, amb petits detalls que salven l’existència. Teresa Colom no és una poeta delicada; ara és una narradora brutal.
