El big data de Joan Margarit

El poeta, recent premi Cervantes, té vincles amb Andorra

Empreses de tot tipus compren les nostres dades, vivim entre companyies que busquen, rastregen, segueixen i emmagatzemen dades, geolocalitzen on som, segueixen què comprem, per on passem, què ens agrada i què voldríem. Estem envaïts, envoltats i emborratxats de dades i de publicitat, de blacks, pinkis i blues fridays, de mondays no sé què i de wednesdays de ruqueria. Estem a la intempèrie digital, diria, copiant la intempèrie moral de la qual sovint parla Joan Margarit, el poeta que acaba de rebre el premi Cervantes i que té força vincles amb Andorra, Margarit no el premi, malgrat que aquest any el Principat estigui molt iberoamericà.
Margarit es va enamorar una mica a Andorra, on el seu pare va construir el Park Hotel per al seu amic Bartomeu Rebés i també la plaça Guillemó, de les Arcades, com explica Enric Dilmé al seu web i, després, ha dedicat diversos poemes a aquesta relació, com ara Hotel Andorra Park o Matí de diumenge amb música de Lluís Claret, publicats a Marbre d'aire, d'Editorial Andorra, de la família de l'amic del pare.
Margarit és un d'aquells exemples de savi que uneix i complementa –perquè el món no es pot entendre d'una altra manera- les ciències i les lletres, és l'arquitecte i el poeta, un J. Wagensberg, un J. L. Sampedro, un de tants savis imprescindibles.
Aquests dies, surt a tots els mitjans arran del premi Cervantes i explica un cop i un altre allò de la intempèrie moral, que és on ens quedem quan patim, quan la vida ens dona un cop molt fort. I proposa, la poesia, les humanitats, les arts, com a única calefacció moral per refer-nos una mica –el possible, no del tot- i tornar a tirar endavant. Avisa, però, que si abans del cop no coneixem la poesia, les humanitats i les arts, difícilment podrem utilitzar-les per curar-nos. Deu ser el seu particular  big data, que s'activa quan convé.