Opinió 10/01/2016

El plaer de plorar al cine i al teatre

‘Truman’ una pel·lícula amb Ricardo Darín que s’hauria de mirar cada setmana per viure en pau fa plorar, i ‘El petit príncep’ de Manu Guix també, però és aquell plorar del cinema o del teatre, molt diferent del de la realitat

i
Roser Porta
2 min

La interpretació de Lolita Flores a 'La plaza del Diamante', el mes passat al Teatre Comunal, va fer plorar molta gent, segons em van explicar. Uns van plorar una mica, d’altres molt. Joan Oller ja va aconseguir en la primera versió de l’obra una adaptació magistral d’una novel·la que segons Rodoreda és "una novel·la d’amor per més que sense ni un gra de sentimentalisme.” (No parlaré més de Rodoreda, ho prometo). Aconseguir la contenció i el to adients quan es parla de sentiments, de tragèdies, de drames humans, és molt difícil. Per això s’agraeix tant quan un director o un intèrpret ho aconsegueix. S’agraeix molt la sensibilitat intel·ligent.

En aquest aspecte hi ha un actor que és un geni, Ricardo Darín, immens a 'Truman', una pel·lícula de Cesc Gay que s’hauria de mirar cada setmana per viure en pau. 'Truman' (un 'bravo' a la programadora dels cinemes Guiu) és, en paraules de Beatriz Martínez a 'El Periódico de Catalunya, "una pel·lícula que plora per dins però reconcilia per fora”, una història sobre allò més essencial, sobre les relacions humanes, intel·ligent, amb una dosi d’humor que fa suportable el drama que explica. ‘Truman’ fa plorar, però és aquell plorar del cinema o del teatre, un plorar molt diferent del de la realitat, del provocat per la vida real.

Que una pel·lícula o una obra de teatre facin sentir coses, facin riure, plorar, sentir el que sigui, és agradable. Fins i tot patir, com a ‘Nadie quiere la noche’ d’Isabel Coixet, un monstre creant el pol Nord i el seu fred emocional. És com anar al parc d’atraccions sabent que es passarà por o es tindrà vertigen. (Un altre bravo per a Montse Guiu)

Darín és lluny de la 'Internacional Papanates' o dels llibres d’autoajuda i el seu univers. És intel·ligent. Com ho és el musical ‘El petit Príncep’ amb música de Manu Guix, un altre mestre de les emocions, direcció d'Àngel Llàcer i producció de la Perla 29, uns especialistes en espectacles diferents. ‘El petit Príncep’, amb una escenografia impactant, fa plorar com Darín, com Coixet, un plorar molt cultural si voleu. És un plorar de privilegiats, que és el que som.

stats