Dins l’exposició Més enllà de Mauthaussen, Francesc Boix, fotògraf –al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany– es pot consultar el magnífic llibre de Benito Bermejo sobre aquell jove que, amb el grup de comunistes del camp, va aconseguir fer sortir d’allà negatius i després va ser un testimoni clau al procés de Nuremberg. Aquelles fotos es van convertir en proves irrefutables de l’horror i de l‘acció dels nazis que al judici negaven saber-ne res.
Després del camp Boix, jove, rebel, seductor, decidit i carismàtic segons expliquen els testimonis, es va quedar a París treballant per la premsa del Partit Comunista i el 1948 va planificar una trobada amb la seva germana Núria, que vivia a Barcelona. La reunió, després de tants anys d’absència i de tragèdia havia de ser al Pas de la Casa. Així ho explica Bermejo en el llibre El fotògraf de l’horror. La història de Francesc Boix i les fotos robades als SS de Mauthaussen (RBA) que inclou a la pàgina 231 una imatge del fotògraf, amb un mig somriure, recolzat a la tanca fronterera, amb una maleta a la mà i un abric sota el braç.
La trobada no va ser possible perquè Núria no va poder accedir a Andorra. I ell li va enviar aquesta imatge testimoni de l’espera a Barcelona amb el següent text al darrere: “Vendrá en este autobús de las 8 horas??? Pas de la Casa, 9.6.1948”. Segons Bermejo, amb aquella carta i aquella foto n’hi havia unes quantes més. On poden ser aquells imatges de Boix a Andorra? Què s’hi veu?
La trobada que havia de ser entre Boix i Núria és una de les moltíssimes que es van planificar durant la llarga postguerra espanyola. És ben sabut que molts exiliats es van reunir amb les seves famílies aquí, en aquells hotels ja mítics. Pau Casals i el germà Enric es van trobar el 1947 a l’Hotel Valira, per exemple, segons recullen Anna Mora i Anna Dalmau a Pau Casals i Andreu Claret correspondència a l’exili. I Mercè Rodoreda estava encesa de ràbia perquè, Montserrat Trabal, l’esposa d’Armand Obiols, li exigia una trobada a Andorra després de tants anys de separació, que no va arribar a tenir lloc per a sort de l’escriptora, segons llegim a Mercè Rodoreda Cartes de guerra i exili.
Una llàstima que aquesta patrimoni històric, i turístic –turisme de refugi, en definitiva– quedi oblidat i no es recuperi i reivindiqui com un actiu positiu per a la història del país (tal com fan els nostres veïns pirinencs amb la iniciativa 'Perseguits i salvats', per exemple).
