EscriptorSap greu haver d’insistir en el petit detall que menciona el títol de l’article, però, davant de la pertinàcia amb què la família reial torna cada estiu a la seu de l’Institut Nóos, no queda més remei. O el que queda de la família reial, potser hauríem de dir. En tot cas, és oportú recordar que l’immoble que aquesta setmana ha tornat a acollir Felip VI, Letícia i Sofia no va ser cedit pels seus propietaris per acollir-hi reis, ni reines, ni caps d’estat. Marivent va ser construït per encàrrec del pintor i col·leccionista d’art Ioannes Saridakis (o Joan de Saridakis) a l’arquitecte Guillem Forteza, i va ser acabat de construir l’any 1925. Saridakis hi va residir fins a la seva mort, l’any 1963. Va ser la seva esposa Annunziata Marconi qui en va fer donació, l’any 1966, a la que aleshores s’anomenava la Diputació Provincial de Mallorca –que amb el canvi de règim va passar a ser el Consell Insular de Mallorca–, amb la condició que fos utilitzat com a museu per acollir l’obra i la col·lecció d’art del seu marit, i com a centre d’activitats culturals i educatives relacionades amb l’art. Aquest pacte va ser incomplert sense contemplacions per les autoritats mallorquines i espanyoles, i no és exagerat afirmar que l’edifici de Marivent (Saridakis i Marconi mai van tenir la pretensió que fos un palau) va ser espoliat per l’estat, a fi de convertir-lo en residència d’estiu de la casa reial. Un cas comparable al del Pazo de Meirás, que va pertànyer a l’escriptora Emilia Pardo Bazán i que ara encara es troba dins les urpes de la família Franco. Pel que fa a Marivent, d’acord amb la voluntat dels seus primers propietaris, pertany a la ciutadania de Mallorca. Actualment tenim dret a visitar-ne els jardins, que es van fer públics l’any 2017, per mirar de temperar una mica els ànims després que es fes pública la sentència pel ja esmentat cas Nóos. L’ús de Marivent per part dels Borbons no és tan sols una usurpació, sinó que, a més, s’ha fet servir com a base operativa per a diversos negocis il·legítims. Perdó: en direm encara negocis presumptament il·legítims, a pesar que són de domini públic. Recordem per exemple l’estafa immobiliària de Los Almendros, que va comptar amb la participació del rei Joan Carles i del seu gran amic –ja difunt– Zourab Txokotua, un suposat príncep georgià que ni era príncep ni era georgià, però sí un personatge altament dubtós, com tots els que integraven allò que es va conèixer, sense gens de pudor, com el clan Mallorca: és a dir, el cercle més proper d’amics que envoltaven Joan Carles a l’illa, i amb qui el monarca compartia ocis i negocis, presumptament sempre fora de la llei.
Del rei Joan Carles sabem que s’ha escapat d’Espanya, però no quan ho va fer ni on para exactament: els darrers rumors el situen a Abu Dhabi, com els anteriors ho feien a Santo Domingo o a Estoril (aquesta localització té un punt més emotiu). Se sap també que ha estafat –presumptament– milions d’euros a la Hisenda pública, un comportament propi dels caps d’un cert tipus específic d’estats, coneguts com a estats fallits. En efecte, quan els ciutadans no poden confiar en les institucions, i quan la justícia és parcial i fa els ulls grossos amb els poderosos mentre empresona adversaris polítics, i quan el govern aprova o consent aquest estat de coses, es fa lleugerament difícil parlar de democràcia plena. Felip VI, mentrestant, ve a Marivent com cada estiu, a veure si amb els dies d’agost disminueix l’escàndol. A un edifici usurpat a la bona voluntat dels propietaris que en van fer donació, mirant d’amagar-se d’una crisi institucional de la qual són culpables ell mateix i son pare. Per això, i per més motius, en diem un rei fracassat.
