EscriptorHi ha una cosa encara més humiliant que les inclinacions de cap de Biel Company i Marga Prohens davant de Pablo Casado i de qualsevol personatge que vingui del carrer Génova de Madrid, i és la condescendència amb què els successius governants d’Espanya (ara, els socialistes) tracten les autoritats de Balears en les seves visites electorals. Especialment, diríem, quan són del mateix color polític. Francina Armengol sí que els recorda puntualment que la situació financera del Govern balear és cada dia més estrangulada (aquesta setmana s’han aprovat els primers pressupostos amb retallades en vuit anys), principalment a causa dels incompliments del govern d’Espanya amb unes illes que des de Madrid es veuen com una inofensiva gallina ponedora. La resposta que obtenen aquests recordatoris és sempre la mateixa: no molesti, presidenta, no veu que estam en campanya? És el que va venir a dir José Luis Ábalos a la campanya del mes d’abril. En aquesta, Carmen Calvo va remugar de mala gana alguna cosa sobre uns 100 milions que es pagarien “aviat, abans de finals d’any”, com podia haver dit qualsevol altra xifra i qualsevol altra data igualment indeterminades. El menyspreu és màxim, més que més per a una socialista que, d’acord amb els resultats electorals, va arribar a un pacte de govern amb els comunistes d’Unides Podem i els ecosobiranistes de MÉS, una cosa que Pedro Sánchez va deixar clar que no s’ha de fer sota cap concepte. Especialment respectar els resultats electorals: el PSOE del carrer Ferraz de Madrid té molt clar que el vot dels ciutadans s’ha d’obviar quan no convé, i per això tornam a tenir eleccions (i en tornarem a tenir d’aquí a uns mesos si les ments lúcides de Madrid insisteixen a continuar en guerra amb Catalunya en lloc de negociar-hi). Carmen Calvo venia d’amenaçar un estat membre de la Unió Europea, Bèlgica, de prendre represàlies contra ells si no els entreguen Carles Puigdemont saltant-se la separació de poders i el dret internacional, un despropòsit que potser la feia estar una mica de mal humor. Molt més relaxat, Pedro Sánchez va fer un míting per prometre que aquesta setmana el consell de ministres aprovaria una despesa de 18 milions en indemnitzacions pels estralls causats per les torrentades del Llevant. És exactament el mateix que va prometre fa més d’un any, quan va visitar Sant Llorenç des Cardassar l’endemà del desastre. Tal vegada d’aquí a un any més ens ho torna a prometre. Sobra dir que ni els 100 milions o el que sigui que va forfollar Calvo, ni els 18 milions de les torrentades no són graciosos donatius nascuts de la generositat dels pròcers espanyols, sinó doblers nostres, que ens pertanyen i que haurien d’estar fa molt de temps al servei de la ciutadania de les Balears. Però com sempre, és necessari suplicar-los com si fossin una almoina que no necessitam i sobretot que no mereixem. Ja ho va dir Felipe González, en el seu moment: “A Balears són rics”. En un excés d’optimisme, el candidat socialista al Congrés, Pere Joan Pons, afirma que “perquè a les Balears els vagi bé, hi ha d’haver un govern de Pedro Sánchez”. El concepte “anar bé” és elàstic i ja es veu que cadascú l’entén així com vol. Per ser més fidel a la realitat, si de cas hauria de dir que, perquè a les Balears no els vagi encara pitjor del que els va, no convé provar com seria un govern d’extrema dreta amb el PP, Vox i el que quedi de Ciutadans. Apuntem a favor del PP, això sí, que Biel Company ha après a dir “ecofarsa” després que Gabriel Escarrer fill li ho hagi dictat mil vegades, i que fins i tot ha estat presumptament capaç d’entendre la presumpta gràcia del presumpte acudit.
