SORTIDA D'EMERGÈNCIA

Turisme i virus

Al sector turístic i hoteler, també als llocs de direcció, hi fan feina persones excel·lents, tant des del punt de vista professional com humà. Ho dic sense ironia, perquè és així i perquè aquests articles no són el racó del turismòfob, encara que a algú li ho sembli. El que desconec és quin percentatge hi ha, d’aquestes persones excel·lents, al pont de comandament del monosector econòmic balear, i això tampoc és cap ironia. Sigui com sigui, una d’aquestes persones em comentava fa uns dies la seva preocupació perquè els hotels tanquen (o ja han tancat, quan llegiu això) i hem de preveure un futur immediat amb persones que fàcilment es passaran vuit mesos a l’atur. D’altres fonts ho expressen amb números i aleshores sona encara pitjor: dues-centes mil persones de la població activa de Balears, a l’atur des d’ara mateix i en els mesos a venir. La tasca a fer, tant per part de les empreses com del Govern de les Balears i el govern d’Espanya, és urgent, angoixant, i tots els adjectius que hi vulgueu afegir que es puguin associar amb l’ansietat. En la solució a curt termini (que possiblement passi per allargar els ERTO fins al març) hi hauria de tenir un paper important la Unió Europea i els 140.000 milions del fons de recuperació de la crisi del coronavirus concedits a l’estat espanyol. Ara bé, si finalment es confirma que Balears torna a estar al final de la coa de les inversions, i torna a ser abandonada per Madrid com sempre ho ha estat, però aquesta vegada en el moment més difícil dels darrers cinquanta anys, ens trobarem davant d’un problema polític important. I, sobretot, davant d’un problema social més important encara.

Això a curt termini, com dèiem. A mitjan termini (però tampoc gens llunyà), seria imprescindible que el mateix sector turístic col·labori en un procés d’enfortiment social que, a la llarga, hauria de comportar també un enfortiment econòmic. Com diu l’economista Miquel Puig, és difícil imaginar l’economia de les Balears sense comptar amb el turisme. Dit això, hi ha moltes maneres de planificar el creixement econòmic, i les que passen per l’explotació intensiva (dels treballadors i del territori) són les pitjors, perquè tenen un efecte de terra cremada. No és bo per a cap productor de riquesa –ni tan sols per als hotelers– operar en una terra que destaca pels índexs de precarietat laboral i de fracàs i abandonament escolar. Si pensen que això els beneficia, o que no els perjudica, és que tenen una visió rància i extractiva de la seva activitat.

El virus impedeix el turisme, però a la vegada el turisme escampa el virus. De la mateixa manera, el turisme genera la major part dels llocs de feina a les Balears, però són d’una qualitat tan dolenta que es destrueixen en massa i amb molt poc marge de recol·locació del treballador, per la senzilla raó que no sap fer res més. Per això, i pel seu efecte damunt el territori i els recursos naturals, es diu amb raó que el turisme és una activitat que aporta nul o molt poc valor afegit. Però no té per què ser necessàriament així: hotelers i altres empresaris del sector podrien plantejar-se col·laborar en una recuperació econòmica que miri més enllà de les emergències immediates (que són les primeres que s’han d’atendre, però que no són incompatibles amb una visió més a llarg termini) i que pensi en un model econòmic digne d’aquest nom, basat en l’educació, el coneixement i la recerca, com es fa en els països avançats. Això podria beneficiar molta més gent, i d’una manera més ben articulada, que la manera de fer actual. Una manera de fer que molt possiblement hagi quedat arrasada per la crisi del coronavirus, fins al punt que no sigui possible tornar-la a reprendre com abans. I que, per tant, no és que convidi, sinó que obliga, a posar els llums llargs.