OPINIÓ

Els àtoms i les paraules

Traçar fronteres i límits enmig de la realitat contínua és una activitat que necessitam fer els humans (dels altres animals no en puc parlar, però si fa no fa deuen funcionar igual) per a provar d'entendre-la i per a moure'ns-hi d'acord amb les necessitats que pensam tenir. Sembla que aquests límits, a la realitat, no hi són, que tot és difús i les separacions només són abruptes en la nostra mirada i en la nostra representació.

En les varietats lingüístiques també es compleix aquest fenomen. El pas d'una varietat a una altra (sigui dialecte o llengua) es produeix gradualment, o així passa si no hi ha hagut la imposició d'una altra varietat o una forta expansió de les formes de la capital. El Dr. Joan Veny, recentment reconegut amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, ha dedicat una part important de la seva activitat científica justament a establir els límits entre varietats i subvarietats geogràfiques de la llengua catalana a partir de criteris lingüístics i no d'apriorismes administratius o polítics. I ho ha fet sabedor de l'arbitrarietat d'aquestes divisions, perquè, alhora, ha mostrat com la llengua catalana, igual que totes les llengües, és un tot continu, divers, inestable i canviant.

¿On és el límit exacte en què un medicament deixa de ser beneficiós i esdevé perjudicial? ¿On és el límit exacte que separa les bones de les males persones? ¿O els grassos i els prims? ¿O els blancs i els negres? Solem dir que Obama és negre, però, ¿ho és o és tan blanc com negre? (el seu pare “era negre com la brea” i la seva mare “blanca com la llet”, segons paraules seves).

Tot és continu, però devem necessitar que no ho sigui. Ho necessitam per a interactuar, diuen.

I, en canvi, aquest contínuum sembla que assoleix espais impensats. Jill Bolte Taylor, especialista en neuroanatomia, explica (podeu trobar la conferència a Internet si cercau “My stroke of insight”) que l'hemisferi dret del cervell és el mòdul que s'encarrega de percebre la realitat i l'esquerre, el que l'ordena, la delimita i hi posa fronteres (fins i tot ens individualitza a nosaltres mateixos). Taylor ho il·lustra amb una experiència personal. L'any 1996 va patir un accident vascular cerebral i la part esquerra del cervell li va quedar bloquejada. Quan el patia era incapaç d'establir límits a la realitat: si li parlaven només sentia renous (fins i tot quan parlava ella), no distingia on acabava el seu cos i començava la paret en què es repenjava; només veia àtoms mesclats, els seus amb els de les coses de l'entorn. L'hemisferi esquerre no feia la feina de separar. Aquests fets lliguen amb una ocurrent definició dels humans que vaig sentir a Eduard Punset: els humans són “comunitats d'àtoms que caminen”, com ja s'ensumaven els filòsofs grecs. No cal dir que Punset deu ser clar partidari de les fronteres difuses de la realitat; ho demostra sempre que parla, ja que és incapaç de situar la frontera entre el català i el castellà. I Walt Whitman escrivia: “Jo em celebro i em canto, / i allò que jo dono per bo tu també ho donaràs per bo, / perquè tots els àtoms que em pertanyen també et pertanyen a tu” ('Cant de mi mateix'; traducció de Jaume Pons).

Si és així, si la realitat és contínua i sense interrupcions, no és estrany que tot allò que passa ens arribi a afectar i que agafi ple sentit l'efecte papallona.

Deu ser necessari establir fronteres per a poder-nos moure com a éssers individuals. També entendre les llengües és això: establir els límits entre els sons, distingir on comencen i acaben els fonemes, les paraules... Per això, en general, és més fàcil entendre una segona llengua escrita que parlada, perquè escrivint, tots els qui empram l'alfabet llatí, usam les mateixes unitats, ja estam entrenats a identificar les lletres, els límits que tenen.

Però, també és clar que els models de societat més agressius i més tancats se solen basar en l'establiment de fronteres clares entre els conceptes, les coses, les classes de persones, el bé i el mal..., mentre que la percepció d'una realitat amb fronteres difuses, permeables, de continuïtat... sol anar lligada a més solidaritat i més pocs prejudicis socials. I en llengua, com demostra Veny, més sentit comú a l'hora de sentenciar sobre les fronteres entre les varietats.

Contràriament al que podríem pensar, Taylor afirma que mentre tenia aquesta experiència se sentia molt bé, alliberada i meravellada (“en el nirvana”, segons paraules pròpies). Si era una conseqüència de l'afectació o una estratègia de l'organisme per evitar el patiment, supera els límits del nostre article.

El + vist

El + comentat