Entre Amics

Carmen Juares: “Sense les meves amigues no seria qui soc”

Juares està convençuda que si no fos per les seves amigues la seva vida seria molt diferent

Carmen Juares està convençuda que si no fos per les seves amigues la seva vida seria molt diferent. Va arribar a Barcelona amb 19 anys, una turista sense papers que fugia de la violència d’Hondures. Després de cuidar un matrimoni durant un temps, va entrar a treballar d’interna en una casa a Barcelona. “La meva feina consistia en viure amb una dona gran a casa seva, dia i nit, per poder donar resposta a les seves necessitats les 24 hores. Només tenia 9 hores lliures a la setmana, els dissabtes, que aprofitava per estudiar, i cobrava 750 euros al mes. Aquesta feina la vaig fer durant sis anys”, recorda Juares.

Fa tres anys, en una manifestació -“no podia ser en cap altre lloc”, diu l’activista-, Juares va conèixer un grup de cinc dones migrants que havien viscut situacions similars, i van decidir seguir en contacte a través d’un grup de WhatsApp. “Uns mesos després, al grup ja hi havia 75 dones, que anàvem afegint per poder resoldre dubtes i compartir problemàtiques”. Aviat es van adonar que, per a moltes, la situació cada vegada era pitjor. “Ens arribaven casos d’internes a qui exigien pagar-se el menjar i fer-se càrrec de part de les despeses d’aigua i llum o, fins i tot, casos d’assetjament i abusos sexuals”, lamenta Juares. Va ser aleshores que van decidir constituir-se com a associació, i així va néixer Mujeres Migrantes Diversas, una entitat que actualment compta amb més de 300 integrants.

L’associació ofereix cursos de català, tallers d’alfabetització digital, assessorament legal, sortides culturals… “Tot el que fem va encaminat a empoderar-nos entre nosaltres”, reivindica Juares, que gràcies a les seves amigues de l’associació -Paula Santos, Daybelyn Juares, Sandra Ulloa i Johana López hi són des del principi- va decidir començar a estudiar educació social a la universitat. “M’hi vaig matricular perquè elles em van motivar. El primer dia em sentia com un insecte, sentia que aquells espais no em pertanyien, però ara fa dos anys que estudio a la universitat, tinc un bon expedient i ha sigut gràcies al suport de les meves amigues”. “Ho teníem tot en contra, però ens hem organitzat i ens hem empoderat les unes a les altres”, reivindica, i afegeix: “Això sí que és sororitat, i la vivim cada dia, no només el 8-M. Hi ha dones a Catalunya a qui se’ls ha mort el fill al seu país d’origen, i no es poden pagar el bitllet. Sororitat és ajudar-les”. “Jo mateixa -conclou Juares-, sense el suport de les meves amigues i companyes de lluita, sense aquesta sororitat, no hauria aconseguit la seguretat i confiança en mi mateixa de poder entrar a llocs que abans creia que no ens pertanyien. Però sí que ens pertanyen”.

Més continguts de