Elena Costas Pérez: “La meva amistat amb l’Octavio consisteix en parlar, caminar i menjar”

BarcelonaL’economista Elena Costas Pérez i el seu amic Octavio Medina es van conèixer a la plaça Dupont Circle, a Washington. Aquell dia hi havia una manifestació, i va resultar que tots dos organitzaven accions relacionades amb el 15-M i el moviment Occupy Wall Street. “Recordo que no érem gaire gent. Nosaltres dos vam començar a xerrar i ja des d’aquell primer moment vam connectar”, explica Costas Pérez.

Poc després de conèixer-se, els dos economistes -ella treballava al Banc Interamericà de Desenvolupament i ell al Banc Mundial- es van convertir en veïns. “Va quedar una plaça lliure al meu edifici i l’Octavio s’hi va mudar. Va ser una experiència molt maca. Recordo que durant el pas de l’huracà Irene vam estar tot el cap de setmana a casa, tancats, menjant galetes mentre passava el temporal”.

Menjar és una cosa que a tots dos els agrada fer, especialment quan viatgen junts. “De fet, l’essència de la nostra amistat es podria resumir en parlar, caminar i menjar. Són tres coses que ens encanten”. Junts han fet una ruta pel sud de Virginia, han anat a París, a Londres, a Bordeus… I, quan per circumstàncies de la vida no s’han pogut veure tan sovint, gairebé no hi ha hagut dia en què no s’hagin escrit per compartir algun article o alguna piulada. “No som persones de trucar-nos. Quan un li demana a l’altre si podem parlar per telèfon és que alguna cosa passa, i normalment és dolenta. Les trucades les hem deixat per sentir l’altre més a prop quan ho hem necessitat”.

Tant Costas com Medina són integrants de Politikon, i de fet una de les coses que l’economista més admira del seu amic és la seva intel·ligència. “Crec que una de les primeres coses per les quals em va atraure era la sensació que en podria aprendre moltes coses. També m’agrada molt la manera com es pren la vida, és molt tranquil·la i estoica. Abans, quan tenia un problema o estava nerviosa en parlava amb ell, i l’Octavio m’acostumava a transmetre si allò era important o potser no ho era tant. Últimament em trobo pensant: «Què em diria l’Octavio, en aquesta situació?», i aleshores soc jo que em dic: «No n’hi ha per tant, deixa-ho estar»”.

Amb el temps, diu Costas, s’ha adonat que el seu cercle d’amistats ha canviat. “Ara escullo més qui tinc al meu voltant. Busco gent que gaudeixi de la vida i que estigui segura d’ella mateixa, i això abans eren coses en les quals no pensava”, assegura. Perquè per a ella els amics entren en la categoria de “família”. “Els amics són una família de luxe perquè els pots escollir”, reflexiona, i conclou: “Els amics de debò són aquells amb qui gaudiré dels bons moments de la vida i que em recolliran en els dolents”.