Josep Abril: “Quan saps que no et jutjaran és quan pots ser tu mateix”

Gabriele Schiavon va arribar a la vida del dissenyador Josep Abril com a client. Complia al 100% les característiques del seu públic objectiu: un home ja fet, amb inquietuds, creatiu i amb ganes de transmetre alguna cosa, de ser diferent, de no vestir igual que la resta.

Schiavon dissenya mobles i espais, així que al principi, recorda Abril, va ser el gust per les coses boniques el que els va unir. Més endavant, quan es van fer amics, van descobrir que el que els unia era molt més: “Ens uneix la muntanya, la música i el menjar”, enumera el dissenyador català. “El Gabriele és un gran cuiner, ell disfruta cuinant i jo menjant, així que som la unió perfecta”, celebra, i d’entre tots els plats que fa el seu amic en destaca un de ben senzill, però imprescindible en una bona taula: el pa. No en va, la paraula companyia, o company va néixer del sintagma compartir el pa.

També busquen la companyia mútua -però de ningú més- quan, un dilluns o un dimarts qualsevol, agafen el cotxe i se’n van a perdre’s per les muntanyes, a fer algun cim. El Puigmal, de 2.913 metres, és un dels seus preferits. “Ens agrada estar allà sols i projectar la ment cap a Barcelona, on tothom està treballant a sac. Primer et sents una mica culpable, però després dius «A la merda!»”, diu el dissenyador, i riu.

De vegades, a la muntanya també hi van amb les seves famílies, però aleshores són passejos més tranquils, pel bosc o fins a algun llac. “Sempre es diu que t’acabes fent amic dels pares dels amics dels teus fills, però en el nostre cas ha sigut al revés: els fills s’han fet amics dels fills dels amics dels pares”, reflexiona Abril, gairebé com si fos un embarbussament.

Del seu amic Gabriele Schiavon, el dissenyador de moda n’admira “que li quedi tan bé la meva roba i que tingui tan bon gust”, diu, mig de broma. Però, sobretot, li agrada d’ell que “li pots explicar les coses i no jutjarà si fas bé o fas malament: crec que aquest és el gran principi de l’amistat”. “Quan saps que no et jutjaran és quan pots ser tu mateix. Amb un amic no has de fingir i en certa manera és un descans”, assenyala el dissenyador.

En el seu cas, assegura que la manera com viu l’amistat ha anat canviant amb els anys. “És una mica com l’amor. Quan ets més jove tens més necessitats físiques, has de tocar-te, has de ser allà. Necessites compartir-ho tot al 100%. Amb el temps, però, vas trobant el teu espai, i crec que com més et vas construint com a persona més individualista et tornes”. Això no vol dir, detalla, que les amistats no puguin ser intenses. “Ho són, però també poden ser relaxades. No busques algú que sigui com tu, busques algú amb qui puguis discutir i que t’aporti coses diferents”, conclou.