Lourdes Delgado: “Amb cada amistat que es trenca, una part de tu desapareix”

BARCELONALourdes Delgado ha fotografiat celebritats de tot el món de la mà de les revistes més prestigioses:Hillary Clinton, Antonio Banderas, Viggo Mortensen, Tom Wolfe, Bono, Philip Roth… Però abans de tot això, Delgado era una noia de 25 anys que tot just havia acabat la carrera d’informàtica, i l’únic que tenia clar a la vida era “que no volia dedicar-se en absolut al que havia estudiat”.

Així que va fer les maletes i se’n va anar a Buenos Aires en busca d’inspiració. La inspiració no la va trobar, ja que un any després seguia sense saber què volia fer, però sí que va trobar una bona amiga, l’escriptora Lilian Neuman, finalista del premi Nadal el 1999 amb la novel·la Levantar ciudades. “Durant el meu any sabàtic a l’Argentina, una de les coses que em rondava pel cap era dedicar-me a escriure, així que em vaig apuntar a un taller literari”. Allà hi va conèixer Neuman, i de seguida van connectar. “Em va proposar de fer un cafè fora del taller i va donar la casualitat que ella buscava pis i jo tenia una habitació disponible, així que vam començar a viure juntes”, relata.

Al cap d’un any, a causa de la inflació, la situació a l’Argentina era molt precària, i Neuman havia de fer equilibris amb tres feines: era crítica literària, treballava en una llibreria i feia classes en una escola. “Li vaig proposar que vingués amb mi a Barcelona, i vam estar vivint juntes fins que jo me’n vaig anar als Estats Units”.

Aleshores algú li va regalar una càmera de fotos i Delgado va descobrir què era el que volia fer, i va tenir la sort de poder dedicar-s’hi professionalment. Curiosament, la manera com Delgado treballa un retrat s’assembla bastant a la manera com viu l’amistat. “Quan he de fotografiar una persona intento que la persona estigui allà, que estigui amb mi. En aquest estar present, passarà alguna cosa o aquella persona farà alguna cosa que serà única en ella: un gest, una postura quotidiana…” És aleshores quan Delgado té la seva fotografia. “En l’amistat passa alguna cosa similar: has de saber que sou dos. Quan estàs amb algú has d’estar obert cap enfora, has d’estar present”, reivindica.

Hi ha amistats que es conserven, com la de la Lilian Neuman -encara es veuen sovint-, però n’hi ha d’altres que es perden pel camí. “Hi ha gent amb qui tanques portes, i totes són dolgudes. Cadascú et fa ser algú diferent, amb cada persona que coneixes comparteixes un microtú que et fa potent. Si aquesta relació es trenca, aquest microtú ja no existeix, perquè ningú te’l provoca”. O dit d’una altra manera, el microtú deixa d’estar present, i desapareix de la fotografia.